L’Evangeli del penúltim diumenge de l’any litúrgic és el clàssic text sobre la fi del món. A totes les èpoques hi ha hagut qui s’ha encarregat d’agitar amenaçadorament aquesta pàgina de l’Evangeli davant els seus contemporanis, alimentant psicosi i angoixa. N’hi ha prou amb llegir la frase final del mateix passatge evangèlic: «Del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare». ¡Si ni tan sols els àngels ni el Fill no coneixen el dia ni l’hora del final! A l’Evangeli Jesús ens assegura el fet que ell tornarà un dia i reunirà els seus elegits des dels quatre vents; el quan i el com vindrà formen part del llenguatge figurat propi del gènere literari d’aquests relats. Quan nosaltres parlem de la fi del món, segons la idea que tenim avui del temps, pensem immediatament de la fi del món en absolut, després de la qual ja no hi pot haver més que l’eternitat. Però la Bíblia raona amb categories relatives i històriques, no amb categories absolutes i metafísiques.
Jesús diu: «No passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això». ¿Es va equivocar? No, de fet no va passar aquella generació; el món conegut pels qui l’escoltaven, el món judaic, va passar tràgicament amb la destrucció de Jerusalem l’any 70 dC. Quan l’any 410 va tenir lloc el saqueig de Roma per obra dels vàndals, molts grans esperits de l’època van pensar que era la fi del món. Terminava un món, el que Roma havia creat amb el seu imperi. En aquest sentit, no s’equivocaven tampoc aquells que l’11 de setembre de 2001, en veure la caiguda de les Torres Bessones, van pensar que era la fi del món…
Tot això no minva, sinó que fa créixer la seriositat del compromís cristià. Seria una gran estupidesa consolar-se dient que, total, ningú no sap quan serà la fi del món, oblidant que pot ser, per a cadascú, aquesta mateixa nit. Per això Jesús conclou l’Evangeli d’avui amb aquesta recomanació: «Estigueu alerta i vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment precís».
