No eduques en la fe quan imposes les teves conviccions, sinó quan suscites conviccions personals sorgides de l’Evangeli.
No eduques en la fe quan imposes conductes, sinó quan proposes valors que motiven i estimulen.
No eduques en la fe quan imposes camins, sinó quan ensenyes i acompanyes a caminar.
No eduques en la fe quan imposes la submissió, sinó quan despertes el coratge de ser lliures i adults.
No eduques en la fe quan imposes les teves idees, sinó quan fomentes la capacitat de pensar per compte propi i reflexionar el missatge de Crist.
No eduques en la fe quan imposes el terror, la por i el càstig que aïlla, sinó quan transmets l’amor que apropa, comunica i fa lliures.
No eduques en la fe quan imposes la teva autoritat, sinó quan conrees l’autonomia de l’altre i li serveixes per amor.
No eduques en la fe quan imposes la uniformitat que vulgaritza, sinó quan respectes l’originalitat que diferencia i enriqueix.
No eduques en la fe quan imposes la veritat, sinó quan ensenyes a buscar-la honestament i sobretot quan la testimonies amb la teva vida.
No eduques en la fe quan imposes un càstig, sinó quan ajudes a que la persona vegi que s’ha equivocat i li ajudes a que surti del pou.
No eduques en la fe quan imposes disciplina, sinó quan formes persones responsables i madures.
No eduques en la fe quan imposes autoritàriament el respecte, sinó quan el guanyes amb l’autoritat del que sap que seguir a Crist es servir.
No eduques en la fe quan imposes imposes la por que paralitza, sinó quan aconsegueixes l’acompanyament que estimula i l’afecte que ressuscita.
No eduques en la fe quan imposes informació a la memòria, sinó quan mostres el sentit de la vida amb un cor que desprèn amor.
Per això no cal témer quan es té una fe educada en l’Evangeli.
Temia estar sol, fins que vaig aprendre a estar sol però amb Déu, que mal acompanyat però sense Déu.
Temia fracassar, fins que em vaig adonar que únicament fracasso quan no ho intento.
Temia el que gent opinés de mi, fins que em vaig adonar que de totes maneres opinen de mi. I el que m’importa és una consciència neta davant de Déu.
Temia que em rebutgessin, fins que vaig entendre que havia de tenir fe en Déu i en mi mateix.
Temia al dolor, fins que vaig aprendre que aquest és necessari per créixer, madurar i que forma part del camí de la vida si vols seguir a Crist a la glòria.
Temia la veritat, fins que vaig descobrir la lletjor de les mentides i que aquestes tenen els peus curts. I que per tant havia d’anar amb la veritat de l’Evangeli per davant, caigui qui caigui.
Temia a la mort, fins que vaig aprendre que no és el final, sino més aviat el començament del que no té final.
Temia l’odi, fins que em vaig adonar que no és una altra cosa més que la ignorància que corroeix al superb i a l’envanit.
Temia fer-me vell, fins que vaig comprendre que guanyava saviesa dia a dia i joventut d’esperit.
Temia al passat, fins que vaig comprendre que és solsament la meva projecció mental i ja no pot ferir-me més. I que per seguir a Crist cal mirar cap endavant.
Temia la foscor, fins que vaig veure la bellesa de la llum de l’estel de la fe que il·lumina qualsevol foscor.
Temia a la conversió, fins que vaig veure que encara la papallona més bella necessitava passar per una metamorfosi abans de volar.
¡Beneïda doncs la fe en Crist, perquè ajuda a eliminar tot temor i a educar en la llibertat i l’amor!
