Mentre que David fou reconegut com a rei pel poble d’Israel, Jesús, el Fill de David, fou rebutjat per les autoritats del seu poble. La inscripció que penjava sobre la creu contenia una ironia lacerant i, alhora, revelava una veritat esplèndida: «Aquest és el rei dels jueus». Jesucrist és rei i la seva reialesa és descoberta per un company de suplici: un lladre, un home de vida poc exemplar que, en aquell moment obre el seu cor a Déu. En aquella hora, el reconeixement de Jesucrist i la fe en Ell venen del cantó més inesperat. Humanament parlant, la crucifixió representava el fracàs més estrepitós de l’obra de Jesús. En aquell instant en què la reialesa, tal com Ell l’havia predicada, no es podia prestar a males interpretacions, Jesucrist és confessat com a rei: la seva glòria es manifesta en la creu, donant la vida pels homes. Fins al moment de la seva mort, veiem el que ha estat una constant en la vida de Nostre Senyor: la seva preferència pels pecadors, els marginats i els pobres, els més necessitats de la misericòrdia divina, tal com ressalta l’Evangeli de Lluc.
Molt sovint els cristians hem caigut en la temptació del poder; tanmateix, la recerca de poder no pertany a l’estil de Jesús. En moments determinats de la seva vida, el Salvador va haver de lluitar contra la temptació d’un messianisme fàcil i espectacular, un messianisme triomfalista que s’imposés per la força. Al moment de la mort se li presenta insidiosament la darrera temptació per boca de les autoritats jueves i de l’altre lladre: «Ell, que salvava d’altres, que se salvi ell mateix. Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». ¡Hauria estat tan fàcil!, i Jesús veritablement ho hagués pogut fer si ho hagués volgut, però, ¿això hauria desvetllat la fe dels qui l’increpaven? Certament que no, perquè qui no vulgui creure buscarà tots els arguments que pugui per no haver-se de rendir. ¿És que no havien vist els miracles de Jesús?, ¿tal vegada no havien sentit les seves paraules? La vida de Jesucrist, feta d’amor i servei –que en això consisteix l’autèntic poder i la veritable autoritat entre els cristians, i que és la base del Regne de Déu–, ¿no era suficient per obrir els cors a la fe si haguessin tingut una millor disposició?
Encara que sigui dur dir-ho, arribarem a la fe tot contemplant el Crist a la creu, més encara, arribarem al seu Regne a través de la creu. Des de la feblesa i la humiliació en la creu, el Crist Jesús apareix com a rei vencedor del pecat i de la mort. La promesa que Jesús fa al bon lladre deixa constància d’aquesta victòria i és garantia de la nostra esperança cristiana. «Avui seràs amb mi al Paradís», són paraules que ressonen a l’interior de tothom qui confia en Jesús i creu en Ell.
