Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
¿No és cert que hi ha veritats que tenim massa apreses i per això no les hi donem importància? Són veritats elementals, de sentit comú i, generalment, molt significatives per a la vida. Una d’elles, per exemple, és l’axioma segons el qual “ningú no pot començar de zero”, és a dir, que cada individu concret no pot inventar-ho tot i dir-ho tot com si fos el primer i l’únic habitant d’aquest món, sense respecte a cap tradició i en la qual cal viure. Avui hom parla molt de ruptura; i de vegades cal trencar amb el passat, sobretot si aquest s’ha degenerat i ens impedeix d’avançar, però cal fer-ho sense descontrol ni estridències, sense arribar a dir com aquell adolescent: “Jo no em trobo a gust amb la meva família perquè no l’he elegida pas”. Segons aquest raonament, hauríem de deixar els pares i viure tan aviat com puguem amb els amics o pel nostre compte, sense l’ajut de ningú. Hauríem d’oblidar també la nostra llengua materna, que tampoc no hem elegit, i renunciar al llegat cultural dels avantpassats, la qual cosa seria una insensatesa. No obstant, hi ha en aquesta actitud una exigència profundament humana: convertir les relacions naturals en relacions personals per mitjà de la llibertat. Volem dir, per exemple, que l’adolescent pot i ha d’elegir els seus pares per tal que aquests es facin dignes d’elecció. Així, l’instint cedeix i comença l’amor, i allò que semblava un impediment es converteix en espai de llibertat. D’aquesta manera, les relacions naturals es converteixen en personals. El qui estima els seus pares no els canviaria mai; per tant, els tria.
L’ésser humà viu en la tradició com a mitjà natural; sortir-ne i continuar vivint és impossible. En aquest sentit, tots som tradicionals, ja que ningú no pot començar la seva vida des de zero; fins i tot aquells que es vanten de ser poc tradicionals tenen les seves arrels amagades i, el que és pitjor, les tenen ocultes davant els seus ulls. L’home tradicional, en el millor dels sentits, és un home conscient, que sap el que rep, i és un home lliure que intervé com a persona en el curs de la tradició viva, que mira sempre endavant. Llavors el passat esdevé la possibilitat del futur, i aquest es converteix en la plenitud sorprenent d’aquell, en la nova plenitud. La tradició no és pas costum, rutina, repetició mecànica o herència biològica, sinó història, vida i, per tant, canvi. és vida humana, vida en llibertat i des de la llibertat, i, per tant, és també aventura i risc, esperança i promesa, responsabilitat… Evidentment, en aquest sentit no tothom és tradicional; més encara, aquells que s’autodenominen tradicionals i aturen la tradició, la posen en conserva, son els enterradors de la tradició, seran antiquaris i tradicionalistes, però no tradicionals. El cristià és persona de tradició. La tradició cristiana és la que ve del Crist, no pot tenir pas altra font. En el Crist reben els creients tota la vida i la veritat de Déu, la veritat que es transmet a través d’una cadena de fe a partir de Jesucrist i els apòstols fins arribar a nosaltres, una cadena en la qual l’apòstol Pere té un paper primordial, puix que en ell, pel fet de ser un dels dotze i per voluntat del mateix Crist, la tradició va començar el seu camí. Aquí hi estem i d’això vivim, del testimoniatge apostòlic, del testimoniatge de Pere quan va dir: “Vós sou el Messias, el Fill de Déu”. L’Església, l’assemblea dels creients que ha estat convocada pels heralds de l’Evangeli, és i serà sempre una comunitat apostòlica.
Diu Pau als romans que “el just viu de la fe”. Això no vol dir que visqui de la fe dels avantpassats, ja que la fe és, en cada cas, personal i ningú no pot creure per un altre. és veritat que la fe és la resposta a l’Evangeli de Jesucrist, que no hem inventat pas nosaltres; però és la nostra resposta. I és, a més, la resposta que només nosaltres podem donar en una situació nova i irrepetible. D’aquí que la fe canviï les seves expressions en la història fins que es manifesti la plenitud del Regne de Déu en Jesucrist. No hem de confondre la fe viva, que es renova constantment, amb les creences que es transmeten com un costum. Hi ha cristians que ho són perquè ja ho van ser llurs pares, són cristians d’herència i de creences, però també n’hi ha que ho són perquè han cregut, perquè han apostat per l’Evangeli: aquests són cristians per elecció, són els qui viuen de la fe i en els quals viu la fe veritable de l’Església. En ells la tradició segueix el seu camí i va fent la història de salvació. La resposta que va donar Pere a la pregunta de Jesús és exacta, però no n’hi ha prou que nosaltres l’anem repetint com qui repeteix una fórmula, cal que l’expressem amb una emoció semblant a la que ell va tenir en reconèixer Jesús com a Messias. Aquesta serà llavors una resposta arrelada en la tradició viva.
Amb aquest mateix esperit de viure la tradició emocionadament i plens d’il·lusió, hem de celebrar la Festa Major de Rubí, la nostra ciutat; com a cristians i ciutadans ens cal treballar per aconseguir unes relacions humanes més fraternes que reflecteixin la presència del Regne de Déu aquí a la terra.
