En sentir l’advertiment sever i contundent de Jesús sobre aquells que són causa d’escàndol i ultratgen els més petits i vulnerables, no puc més que sentir-me trist i avergonyit amb la ferida que ens ha causat a l’Església el coneixement de tants actes de pederàstia comesos per sacerdots al llarg d’anys arreu del món. És un problema que no es saber enfrontar des d’un començament i que, amb el pas del temps ens ha acabat esclatant a les mans. És un fet que ha causat grans sofriments a víctimes innocents i ens ha humiliat i ferit a la majoria dels sacerdots, que sempre hem volgut viure íntegrament, amb fidelitat i il·lusió el nostre compromís amb Jesucrist en un servei fructífer a l’Església i a la societat. És molt dur avui dia que pel sol fet de ser capellà, hom pugui aixecar sospites i veure’s assenyalat quan va pel carrer.
És cert que la pederàstia afecta a un nombre ínfim d’eclesiàstics i religiosos i que, en comparació amb altres col·lectius, aquests estiguin més afectats que l’Església; però el sol fet que un ministre de Déu pugui incórrer en una conducta tan nefasta provoca que el pecat i les seves conseqüències s’amplifiquin. És com si veiéssim en un vestit blanc fulgurant una petita taca negra de tinta; el contrast és tan brutal que fa que la vista se’ns concentri en el punt negre i no pugui veure la formosor i la lluminositat de la major part de la roba. I és que hom espera de l’Església que sigui sempre un lloc segur per als infants, els adolescents i els joves, on els petits puguin viure la seva innocència i els més grans, si algun dia la van perdre, la puguin tornar a recuperar; un lloc on créixer d’acord amb uns criteris morals que hem d’aprendre i interioritzar i que han d’il·luminar i donar sentit a la nostra vida; un àmbit on l’amor i el respecte a Déu i al proïsme es posin de manifest. És temps de reconèixer els nostres pecats, com feia el profeta Isaïas en nom del poble d’Israel: «Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d’impureses. Ens hem marcit com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent» (Is 64,5), i és temps de posar-hi remei amb la gràcia de Déu. Cal pregar, dejunar i observar una conducta coherent amb el que Jesucrist ens diu a l’Evangeli.
Per altra banda voldria fixar-me també en un fet que em preocupa moltíssim, com és el refredament religiós que es produeix molt aviat en els nostres infants i adolescents. Fa anys, les crisis de fe tenien lloc en una joventut adulta, però avui assistim a un abandonament primerenc –i pràcticament massiu– de la fe, sovint per motius banals. Sens dubte, el crim de la pederàstia hi ha tingut també una notable influència. Tot plegat, cal que avui ens preguntem: ¿En quin ambient creixen els nostres nens? ¿Quins valors els hi estem transmetent? ¿Què fem per educar-los cristianament? ¿De quina manera influeix en ells el que veuen per televisió, clar exponent de l’onada de frivolitat que afecta la nostra societat de manera contínua i que acostuma a presentar-nos com models de vida a individus superficials i buits? ¿De quin mode poden filtrar el que els arriba a través d’internet? Davant les influències d’una manera de ser superficial i materialista que es va imposant a la nostra cultura, i davant dels atacs de tota mena dels quals tots som objecte, els nens i adolescents són els membres més febles de la societat i, no obstant això, estan exposats a una multiplicitat d’impactes negatius en una edat en què la seva personalitat i la seva consciència estan encara en formació. ¿Quin futur ens espera, doncs? La resposta està en la fe viscuda, en el compromís amb Jesucrist i en el treball constant per a remoure tot allò que sigui motiu d’escàndol, tenint ben present el que ens ha dit el Salvador.
