Després d’anar al sepulcre les dones i trobar-lo buit, després de constatar Pere i Joan el fet, després de l’aparició de Jesús a les dones que anaven a ungir el seu cos, després de començar a córrer rumors confosos sobre la resurrecció del Salvador, el Crist es presenta viu als deixebles al cenacle el vespre del mateix dia de la resurrecció. ¡Quina emoció tan gran! I vuit dies més tard, Jesús ressuscitat es torna a aparèixer. Llegint l’Evangeli d’avui veiem dos detalls dignes de ser remarcats: un és molt vistós, es tracta de la incredulitat de Tomàs, que captiva l’atenció dels oients i dels lectors, fins al punt d’eclipsar l’altre, que és el fet que Jesús es torni a aparèixer al cap de vuit dies i que fonamenta el sentit del diumenge. Aquest segon detall no ens hauria de passar per alt.
A l’Església es dóna molt el fenomen dels “creients no practicants”, no deixa de ser quelcom curiós i anòmal, encara que dissortadament siguin la majoria dels cristians, almenys al nostre país. De tant en tant, en l’Oració dels fidels preguem «per la gran massa de cristians que viuen al marge del seu baptisme». Podem preguntar-nos: ¿quina mena de cristià és aquell que no santifica les festes i que, en no fer-ho, està demostrant que no estima Déu sobre totes les coses? Avui, els “creients no practicants” estan de sort, perquè la Paraula de Déu els ha assignat un sant patró: Tomàs, que no hi era amb la comunitat quan Jesús ressuscitat es va aparèixer; Tomàs era un home positivista que només creia allò que podia veure i tocar, un seguidor imperfecte de Jesucrist que va experimentar una profunda conversió. La lliçó és clara: ¿on veurem Jesús ressuscitat, on podrem escoltar-lo?, ¿on podrà desenvolupar-se i créixer la nostra fe sinó en l’Església, vivint en comunió amb tots els seguidors de Jesucrist?, ¿quan va veure Tomàs el Senyor vivent? Quan el diumenge següent era amb els altres deixebles; Jesús no li va atorgar el privilegi d’una aparició per a ell sol, sinó que se li va manifestar i el va fer créixer en la fe quan va ser amb la comunitat. Fou llavors quan Tomàs es va obrir a la fe i va exclamar: «¡Senyor meu i Déu meu!» No hem d’espantar-nos pas si sentim que en nosaltres brollen dubtes i interrogants, ja que aquests, viscuts d’una manera sana, ens salven d’una fe superficial que s’acontenta amb la repetició de fórmules, sense créixer en la confiança i l’amor. Els dubtes ens estimulen a anar fins al final en la nostra confiança en el misteri de Déu encarnat en Jesucrist.
Com els primers deixebles, avui, al cap de vuit dies de la resurrecció del Senyor, ens hem tornat a reunir per celebrar l’Eucaristia i a més hem viscut i celebrat tota aquesta setmana passada com si fos un gran diumenge. D’aquí ve el fet que celebrem la Octava de Pasqua i d’aquí ve també que ens congreguem els cristians cada diumenge per donar gràcies a Déu i alegrar-nos amb la resurrecció del Senyor, perquè el diumenge és la Pasqua setmanal. El diumenge ha estat establert pel Senyor i l’Església l’ha celebrat amb fidelitat i ininterrompudament des del començament de la seva història; aquest és un fet que mai no ens hauria de passar desapercebut.
