“Quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills” (Gàlates 4,4-5).
El temps de Nadal és temps de regals. Ens fa il·lusió rebre obsequis que ens fan veure que hi ha qui pensa en nosaltres. Poc o molt, els regals nadalencs ens han de fer pensar en allò que la humanitat pot i ha d’oferir a Déu: el reconeixement del seu poder i la seva autoritat, simbolitzat en l’or ofert pels mags a Jesús, perquè és Rei; l’adoració, el culte i el reconeixement de la seva santedat, simbolitzat en l’encens, el qual ens indica la divinitat de Jesucrist; i la gratitud pel seu amor i el seu sacrifici fins a donar la vida, simbolitzada en la mirra, espècie aromàtica que a l’antiguitat es feia servir per embalsamar els cossos dels difunts.
Ara bé, hi ha un regal molt més gran que Déu ha fet a la humanitat: el seu Fill fet home, constituït Senyor de cel i terra, que s’ha fet el nostre Salvador. La seva vinguda al món ha marcat l’arribada de la plenitud del temps. I precisament per això, el temps és un do diví que nosaltres tenim la responsabilitat d’omplir-ho amb el millor contingut de la nostra vida. En encetar un nou any és bo de pensar en el regal que Déu ens fa d’un temps nou, un obsequi immerescut per part nostra. Pensem per uns moments en les persones que encara ens acompanyaven l’any passat i que no han arribat a creuar el llindar del nou any… Ja no hi són de manera visible entre nosaltres, però tenim l’esperança que viuen en i amb Aquell que és la Vida i que d’una altra manera hi són presents. Tanmateix, ¿per què elles no han creuat el llindar i nosaltres sí?, ¿hem fet potser alguna cosa que ens hagi fet mereixedors de traspassar la porta del nou any? No, no ha estat mèrit nostre; nosaltres no som pas amos del temps i el fet que haguem arribat fins al dia d’avui forma part del designi de Déu, el qual no sempre comprenem des de la nostra perspectiva limitada.
Però ja que és quelcom immerescut, el que sí comprenem és que el temps que el Senyor posa a les nostres mans és un regal que no podem desaprofitar i que l’hem de fer servir per obrar el bé i col·laborar en la construcció i manifestació del seu Regne aquí al nostre món, tot comprenent que les peticions del Parenostre “Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel” són quelcom més que simples frases retòriques.
Hi ha molts que diuen no tenir temps, sempre els veiem apressats i neguitosos; però de temps, Déu ens en dóna tot el que necessitem. De vegades voldríem que el dia tingués quaranta-vuit hores en comptes de vint-i-quatre, però, ¿què en faríem? Segurament encara ens assemblaria que el temps és curt. ¿No és millor agrair a Déu el temps que ens dóna i ser conscients que aquest i no més és el temps necessari i que en tenim prou? Si no tenim temps, ¿no serà de vegades perquè el perdem o el gastem en coses supèrflues i innecessàries i en canvi deixem de fer allò que és verament important i necessari?
En començar un nou any, pensa que el temps és a les teves mans i que la manera com el faràs servir serà per a tu la clau que t’obrirà la porta de l’eternitat.
