La creu és la suprema epifania de Déu, per això no és estrany que la predicació apostòlica se centri en ella (1Co 1, 23). Tanmateix la creu de Jesucrist és un gran misteri, «escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs» (1Co 1,23-24). És un gran misteri: una persona divina arriba a morir de veritat. Sembla impossible, inconcebible, però és veritat: El Fill diví encarnat va experimentar la suprema humiliació de la mort i de la creu. En aquesta mort ignominiosa els jueus incrèduls van veure la prova que Jesús no era el Fill de Déu (Mt 27,43). Però altres, com el centurió, per la creu van arribar a la fe: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39).
És un gran misteri: el Pare decideix la mort del seu Fill estimat. «Ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats» (1Jn 4,10). «No va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres» (Rm 8,32). ¿Com és possible que la gran abominació de la creu tingués lloc «d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant» (Ac 2,23)? Tanmateix, ha estat així com «Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messias havia de patir» (Ac 3,18). La creu fou per al Crist “manament del Pare” (cf. Jn 14,31), i la seva obediència fins a la mort (Fl 2,8), fou una obediència filial prestada al Pare (Mt 26,39).
És un gran misteri: l’obra més santa de Déu conflueix amb l’obra més criminal dels homes. En aquella hora de les tenebres, els homes vàrem matar l’Autor de la vida (Ac 3,14-19; Mc 9,31), i d’aquesta mort ens ve a tothom la vida eterna. La mort del Crist a la creu és salvació per a tots els homes. Com explicar-ho? La Revelació ens permet d’intuir les claus d’un enigma immens: La creu del Crist és expiació sobreabundant pels pecats del món. «Ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven» (Is 53,5), «el just, va patir pels injustos» (1Pe 3,18). És reconciliació dels homes amb Déu. «Déu, en Crist, reconciliava el món amb Ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats» (2Co 5,19). És la nostra redempció: hem estat comprats i rescatats del pecat i de la mort al preu de la sang del Crist (1Co 6,20). Jesús «s’ha entregat Ell mateix per nosaltres, per rescatar-nos de tota maldat, purificar-nos i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé» (Tt 2,14). És un sacrifici, una ofrena cultual de suprem valor santificant. «Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres, oferint- se a Déu com a víctima d’olor agradable» (Ef 5,2). És victòria sobre el dimoni, que ens tenia esclavitzats pel pecat. «Ara el príncep d’aquest món serà llançat a fora» (Jn 12,31).
