L’Amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors no a causa dels nostres mèrits sinó per pura gràcia. Déu coneixedor de la fragilitat espiritual humana es fa present a la nostra existència personal amb una crida a la transcendència, a fer-nos sentir que hem estat cridats a veure i a viure en una dimensió que sobrepassa tota materialitat. Un cop més la teologia paulina és molt directa en invitar-nos a reflexionar sobre quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit. I efectivament en el baptisme ens submergim en la mort de Jesús i, per tant, d’igual manera en una resurrecció com la seva. Òbviament la nostra naturalesa humana, inclinada al pecat, tan sols pot ser regenerada per l’Esperit Sant. I, finalment, és gràcies al Sacrifici de Jesús a la creu que gaudim dels fruits de la redempció.
Tots tres, com assenyalava a l’inici, els hem rebut no per mèrits propis sinó per pura gràcia de Déu; per tant, en aquesta festivitat, som convidats a descobrir la totpoderosa dimensió de l’amor de Déu, que supera en molt la nostra capacitat de comprensió. És en l’exercici de la nostra llibertat i responsabilitat que haurem de triar entre la justícia i la injustícia, fer el be o el mal, ser imatges del Déu que ens estima com a fills. Déu ho fa perquè, amb el seu exemple, sapiguem descobrir que la pau interior solament la podem cercar en la mesura que la nostra voluntat estigui en harmonia amb la voluntat de Déu.
Si som cristians de debò, i per tant seguidors de Jesús, hem de treballar per instaurar el Regne de Déu en el món, un món on dissortadament, més que mai, mana la paraula de la força, en comptes de la força de la paraula de Déu.