Diumenge passat, l’Església sencera va celebrar una gran festa: la beatificació de 522 màrtirs de Crist que van donar la seva vida durant la persecució religiosa esdevinguda a Espanya durant els anys trenta del segle XX. I entre ells es troba el nostre benvolgut Dr. Guardiet, rector insigne de Rubí. I es va tractar realment d’una festa, perquè suposa el reconeixement de qui senzillament van donar la seva vida en l’exercici heroic del perdó, el reconeixement d’aquells que van fer un gran descobriment i ho van saber viure: el descobrir una gran oportunitat en la mateixa persecució a l’Església; una oportunitat d’evangelització cap a tots aquells encegats per la ideologia i per l’odi a la presència de Déu al món. Van saber veure la gran oportunitat de demostrar al món la força misteriosa de l’Església, doncs perdent la vida deien als seus botxins que la veritat que volien oblidar i eradicar era indestructible: Crist Jesús, Déu amb nosaltres.
A l’atrocitat dels perseguidors, no van respondre amb la rebel·lió o amb les armes, sinó amb la mansuetud dels forts. (Cardenal Angelo Amato, Tarragona, 13 d’octubre).
El títol de Beat o de Sant és únicament atorgat pel Papa, el successor de Sant Pere. No es tracta ni d’un adornament, ni d’un títol humà. A la festa celebrada a Tarragona el passat 13 d’octubre es va manifestar també l’encàrrec que Jesús va donar a Pere i als seus successors referent a la interpretació d’allò diví, allò celestial. En constatar, realitzant un exhaustiu treball de recerca del tot científic, que aquells cristians van ser realment màrtirs de la fe i del Senyor, competeix a l’autoritat del Papa, rebuda del Senyor, exercir la missió de lligar i deslligar: “I a tu et donaré les claus del regne dels cels: tot el que lliguis a la terra serà lligat en els cels, i tot el que deslliguis a la terra serà deslligat en els cels” (Mt. 16, 19)
Quan vingui el Fill de l’home, trobarà fe a la terra? (Lc. 18,8).
La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens parla de l’oració, de la fidelitat a l’oració en les contrarietats. Crec que l’oració és quelcom que ens fa comprendre millor als màrtirs, i ens fa capaços d’unir-nos a ells. “Estar amb qui sabem que ens estima”: així va definir Santa Teresa de Jesús l’oració. L’oració es tracta d’una cosa continua i que s’expressa en moments concrets, però abans de res es tracta de la necessitat d’estar amb el Senyor, com a fruit de l’amor cap a Ell, que fa que tinguem temps per a Ell, en un món en el qual sembla que escasseja el temps, però que en el fons sempre el tenim pel que ens interessa; podem adonar-nos d’això mirant en el nostre interior. Per ventura el Beat Josep Guardiet no estava interessat a passar temps amb el Crist? A donar-li les diferents parts del dia per poder després ell donar-se, com es va donar, a una labor immensa de la qual visiblement el semblava l’únic motor?
