Ens trobem davant d’una nova manifestació de Jesús, el qual ha rebut la missió de portar l’amor de Déu al món. En el seu baptisme, ja adult, es troba amb Joan, un fet important que tots els evangelistes ens refereixen. Déu presenta el seu Fill Estimat, habilitat per posar-se al servei de la humanitat, marcant les diferències amb Joan, ja que ni va al desert solitari, ni segueix el seu moviment, ni torna a la seva feina, sinó que la seva vida messiànica discorrerà per altres camins manifestatius més explícits i difícils: prioritzarà l’anunci de l’Evangeli, d’un Déu que estima tothom i que vol que tothom sigui feliç, en el món desert de valors.
El pas pel Jordà va significar per al poble d’Israel deixar el desert per entrar a la vall, el pas de l’aridesa a la fertilitat; de la fam a l’abundància; de l’estrangeria a ser poble, de l’esclavitud a la llibertat. Ser a un costat o a l’altre del riu era ser una persona o una altra, gaudir d’una o altra realitat, ser o no comunicat, conèixer o no a Déu.
El ritu de l’aigua de Joan no va ser el més decisiu per a Jesús, el que liva marcar per a tota la vida es l’Esperit de Déu, la seva experiència d’un Déu Pare Bo, del qual se sent Fill sense poder deixar de traslluir tant d’amor com el seu Pare li ha manifestat. L’Esperit de Déu és l’alè que crea, recrea i sosté la vida; és la força que transforma els vivents; força amorosa que genera el millor per als seus fills i filles. Per això passarà pel món fent el bé: guarint la vida, les formes de viure i de pensar; beneint, oferint, regalant, construint i no jutjant ni condemnant; alliberant de tot allò que esclavitza i deshumanitza.
