Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Avui dia passa que en el cor de molts catòlics hi hagi més preocupació pel futbol, la marxa de la borsa, els accidents de tràfic, les obres que creen desordre en la circulació de les ciutats, la mort d’un famós actor de cine o d’un il·lustre representant del món de la cultura, i molts altres temes… que per la confessió. Cine, futbol, economia, tràfic, obres públiques: són arguments que toquen la nostra vida, que interessen a uns més i a d’altres menys, que fins i tot demanen una reflexió seriosa a la llum dels principis morals. Però, per al cristià, un tema decisiu del qual depèn la vida eterna de milers i milers de persones és el de la confessió.
El sagrament de la penitència, o confessió, és una trobada personal que permet a Déu vessar la seva misericòrdia en el cor penedit. Es tracta, per tant, de la medecina més profunda, més completa i més necessària per a tot ésser humà que ha estat ferit per la desgràcia del pecat. Precisament per això, la confessió ha d’ocupar un lloc molt important en la reflexió dels batejats. ¿Valorem prou aquest sagrament?, ¿reconeixem que ve del Crist?, ¿apreciem la doctrina de l’Església sobre la confessió?, ¿coneixem les seves etapes, els actes que corresponen al penitent, la tasca que ha de realitzar el sacerdot confessor? Sant Joan Maria Vianney sabia molt bé, després de milers i milers de confessions, el que succeïa en aquest magnífic sagrament, i per això va poder dir: “No és el pecador qui torna a Déu per demanar-li perdó, sinó Déu mateix qui va buscant el pecador i el fa tornar cap a Ell”.
Cal superar la crisi que ha portat en molts llocs a l’abandó d’aquest sagrament important, i això demana que els sacerdots “es dediquin generosament a escoltar les confessions sagramentals; que guiïn el ramat amb valentia, perquè no s’acomodi a la mentalitat d’aquest món (cf. Rm 12,2), sinó que també sàpiga prendre decisions contracorrent, tot evitant actituds acomodatícies o concessions” (Benet XVI, 11 de març de 2010).
Avui, milers de persones es presentaran davant el tribunal de Déu. ¿Quina millor manera de preparar-se per al trobament amb un Déu que és Amor que fer-ho a través d’una bona confessió? També avui, milers de persones sucumbiran al mal; deixaran que l’avarícia, la supèrbia o la peresa els deixi cecs; actuaran des d’odis o enveges molt profundes; acolliran les carícies enganyoses de les passions de la carn o de la gola desenfrenada. ¿Quin remei millor per esborrar el pecat en la nostra vida i per reprendre la lluita cristiana cap el bé que una confessió sincera, concreta, valenta i plena d’esperança en la misericòrdia divina?
Si els catòlics donem de debò a la nostra fe el lloc que es mereix en la nostra vida, deixarem de costat gustos, passatemps o fins i tot algunes ocupacions sanes i bones, per trobar aquest moment irrenunciable que ens porta al trobament amb Algú que ens espera i estima. Déu perdona, si li ho demanem amb la humilitat d’un pecador penedit (cf. Lc 18,13). En la simplicitat d’una cita senzilla i envoltada pel misteri de la gràcia, un sacerdot dirà aleshores unes paraules que tenen el poder que només Déu li ha donat: “Els teus pecats són perdonats, ves-te’n en pau”.
