Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Ens trobem ja celebrant el segon diumenge de Quaresma, després d’haver donat un testimoniatge públic de dejuni i d’oració sobretot el dimecres de cendra, però també, en l’amagat del cor, cada dia. L’Església tota dóna cada any aquest testimoniatge de feblesa i de fe. Sense dejuni no pot existir l’Església, doncs si l’oració és l’amor a Déu i l’almoina l’amor al proïsme, el dejuni és l’amor a un mateix. Llavors ens preguntem, com m’haig d’estimar a mi mateix? Potser pensem habitualment i de forma inconscient en la pròpia comoditat, en l’abundància de mitjans i de béns i en la satisfacció de les nostres necessitats.
L’amor a un mateix té una bella imatge en el matrimoni (l’amor que unifica i que converteix a dos en una sola carn), imatge també pròpia de l’Església i de Crist. Així que aquest dejuni, que està en l’arrel de la comunitat eclesial, significa sofrir amb l’altre per poder rebre de l’altre el complement que ens dóna sentit. L’amor a un mateix passa doncs necessàriament i misteriosament pel sofriment també voluntari, plasmat en el dejuni, però no només. Santa Teresa tenia una màxima que deia: o sofrir o morir. És possible que aquest llenguatge ens sobti una mica perquè no ho entenem. Només sap patir el qui estima de debò, ja que si un a la vida no vol patir absolutament res tampoc podrà estimar a ningú ni a res. L’amor implica sofrir a l’altra persona i donar-se fins a quedar minvat del tot.
Pensem en un amor particular que és avui molt necessari i que és sempre molt pur i bell i que ens serveix per redescobrir el dejuni en el nervi central de la comunitat cristiana: l’amor a l’Església. Aquest amor eixampla l’ànima no només internacionalment, sinó fins al més enllà, i també s’expandeix en el temps. Així l’Església, que a vegades també se’m manifesta com quelcom humà, pobre i difícil de digerir, requereix un amor disposat al perdó i a la generositat, que fa capaç al fidel d’unir els seus esforços i sentiments al motor del Cos Místic de Crist que és l’Església. I que ens fa capaços del perdó i de la reconciliació en la família de l’Església. Tal com ensenya la doctrina catòlica, el perdó per les ofenses causades a Déu està íntimament lligat a la reconciliació amb els membres del cos de Crist que és l’Església, és una condició indispensable.
La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el qui pateix. Això és vàlid tant per a l’individu com per a la societat. La Pasqua, cap a la qual s’orienta la Quaresma, és el misteri que dóna sentit al sofriment humà, partint de la sobreabundància de la com-passió de Déu, realitzada en Jesucrist. Per tant, el camí quaresmal, estant totalment impregnat de la llum pasqual, ens fa reviure el que va esdevenir en el cor diví-humà de Crist mentre pujava a Jerusalem per última vegada, per oferir-se a si mateix en expiació (cf. Is 53, 10). A mesura que Jesús s’acostava a la creu, el sofriment i la mort baixaven com a tenebres, però també s’avivava la flama de l’amor. En efecte, el sofriment de Crist està totalment il·luminat per la llum de l’amor. (Benet XVI).
