Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Des de fa un temps ha ana minvant a la nostra societat la demanda dels serveis litúrgics i sacramentals de l’Església, no així dels serveis caritatius. La petició de bateigs, primeres comunions –no diguem ja de confirmacions– i casaments s’ha anat escolant per un pendent cap a la baixa; però la recent pandèmia del covid-19 ha provocat que la caiguda de les peticions hagi estat encara més notable, i això ha afectat també a les exèquies, ja que va creixent el nombre de persones que demanen cerimònies laiques per acomiadar llurs difunts. Hom podria pensar que cada vegada s’aniran clarificant els motius de les creences de les persones i que els qui demanaran serveis religiosos a l’Església ho faran per una convicció de fe. Però lamentablement no és del tot així, perquè en no pocs casos la sol·licitud dels serveis eclesials respon més al que encara queda d’inèrcia d’èpoques passades que a un veritable convenciment de la fe cristiana i a un desig de ser un seguidor de Jesucrist el més fidel possible. Últimament en els bateigs observem que la major part dels pares que demanen el Baptisme per a llurs fills no estan casats sacramentalment podent-ho fer, que la immensa majoria de les parelles que ens demanen el matrimoni ja fa temps que conviuen, que la majoria dels nens i nenes que venen a catequesi i llurs famílies no acostumen a venir a Missa els diumenges i això ho veuen tan normal, que la major part dels difunts als quals enterrem a penes venien a l’Església quan vivien. Si els acollim i els donem el que demanen és perquè no volem trencar la canya esquerdada i perquè volem mirar de fer amb ells un itinerari que els porti a la conversió i al desig de voler ser deixebles veritables de Jesucrist; però no és una tasca fàcil i necessitem l’ajuda i la fortalesa de l’Esperit Sant.
Aquests fets posen el dit a la llaga d’una dolorosa qüestió pastoral que fa temps s’arrossega a l’Església: el cristianisme a la carta, que demana en certs moments de la vida, a gust del consumidor, les benediccions del ritual catòlic sense comprometre’s a una vida coherent i cristiana. És la religió d’aquells que «creuen a la seva manera», és a dir, d’acord amb el seu gust i comoditat; una manera que té poc a veure amb el seguiment de Jesucrist, que va prometre la creu a tothom qui volgués seguir-lo (Mt 16, 24-26). Per això, l’Església no pot ser un supermercat o un autoservei o cadascú agafa el que li agrada; tampoc no podem promoure un «cristianisme descafeïnat».
¿Quina ha de ser la resposta de l’Església –és a dir, dels cristians- davant d’aquesta qüestió que tot sovint, com una patata calenta, ens crema a les mans? L’evangelització i la crida a la conversió. Cal, primer, que ens convertim nosaltres mateixos, que no visquem el nostre cristianisme com una èlite, a la manera dels fariseus, mirant per sobre l’esquena els qui no practiquen ni són tan “coherents” com nosaltres. Potser ells han vist falles en nosaltres que els han allunyat del Crist i de l’Església. Al mateix temps, hem de demanar a Déu que, amb l’exemple i la paraula, sapiguem donar un testimoniatge engrescador. Després podrem demanar a Déu per la conversió dels altres. A partir d’aquí podrem ajudar a reflexionar molts germans nostres que estan allunyats. L’Església ha de ser acollidora, però acollir no vol dir complaure en tot. ¿Qui ha més acollidor que uns pares envers llurs fills? Però no per això els hi consenteixen tots els capricis, sinó que els ajuden a veure que és el que més els convé. Davant d’alguns casos, l’Església es mostrarà acollidora ajudant a reflexionar i proposant que la gent mateixa confronti la seva vida amb l’Evangeli. Una vegada posats en camí de conversió, veurem que és el que es pot fer per cadascú de cara a viure com a veritables fills de Déu.
