Avui tanquem el cicle litúrgic amb la celebració de Crist Rei, solemnitat que fa de frontissa entre el final del present cicle, al qual posa el colofó, i el nou que iniciarem el proper diumenge. Trobem la clau d’aquesta celebració en la comprensió que tinguem del títol de Rei, puix que ella marcarà la nostra perspectiva i el balanç del que hem viscut com a cristians al llarg de l’any anterior i també les nostres expectatives pel que fa al futur que se’ns obre. Termina l’any litúrgic, el cicle de l’evangeli de Lluc, i l’Església dedica el final a Jesucrist, ja que en Ell convergeixen totes les causes justes del món. És una festa que s’ha anat perfilant poc a poc com la més adient per tancar el temps litúrgic de l’Església.
Jesús no és un Messias triomfalista («Ell, que salvava d’altres, que se salvi Ell mateix, si és el Messias de Déu, l’Elegit»); hi veiem en Ell l’acceptació del messianisme del servent sofrent, mostrant-nos Jesús –el Just– en el suplici, l’acceptació d’un regnat messiànic que no es correspon amb aquest món: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne… T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al Paradís». Aquesta al·lusió explícita al Regne com el “paradís”, ens evoca dues idees. En primer lloc, ens evoca i al·ludeix a l’escatologia, a la fi dels temps, que inaugura Jesús, en tant que Ell és aquell Messias esperat a la fi dels temps per portar el seu regne; en efecte, el cristianisme interpretarà com a inauguració dels nous temps la mort del Just: al principi, de forma imminent, posteriorment, ho farà com espera de la segona vinguda de Jesús com a Rei i Senyor, com a Jutge de la Creació; en aquest sentit s’obre el període de l’Advent. Seguint aquesta línia, la segona evocació, estretament unida a l’anterior, és la de la Nova Creació: totes les coses són recreades en Jesucrist (cf. 2Cor 5,17) i dutes a la seva plenitud, És, doncs, un nou Gènesi
que completa el setè dia de la creació.
Per damunt de les catàstrofes i de la destrucció, apareix a l’horitzó nostre Senyor Jesucrist, un rei sense poder, sense regne, entès aquest com a espai o nació on regnar. Jesús, en aquest moment nou de nacionalismes, pretén que tots els homes siguin germans, que els pobles no tinguin fronteres. El seu regnat només es pot celebrar i entendre des de la solidaritat més universal.
