És una dada curiosa a l’Evangeli de Lluc veure com el dia de l’absència de Jesús els deixebles s’ompliren d’un gran goig: «Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria» (Lc 24,52). Van comprendre que, des d’aquell moment, Jesús començava a fer-se present d’una manera totalment nova, i van comprendre que només pot esperar el cel qui es compromet a treballar a favor del bé aquí a la terra, tot col·laborant a fer present el Regne de Déu en el món.
Ben sovint hom ha acusat a la fe cristiana d’adormir la consciència humana amb la promesa del més enllà i de fer oblidar el sofriment i la injustícia que hi ha al món, alienant-nos i consolant-nos amb un paradís fictici. «La religió és l’opi del poble», deia Karl Marx. ¡Res més lluny de la realitat! La fe en Jesucrist, en anunciar-nos el món nou, ens forneix d’una esperança insuperable que ens anima a lluitar contra les forces del mal que deshumanitzen l’home: injustícia, explotació, violència, fam, malalties… Fixem-nos en tants homes i dones cristians que han lluitat a favor de la pau i de la vida; ¿hom pot acusar l’Església de narcotitzar les consciències i d’oferir paradisos ficticis, quan ella ben sovint s’ha posat a l’avantguarda de tantes situacions, ha anat a missioner a llocs difícils on ningú no hi volia anar, ha construït escoles, hospitals, sanatoris, granges, tallers i ha treballat infatigablement a favor de la promoció humana? Són molts els fills de l’Església que han donat la seva vida en aquestes obres. Ningú ben informat podrà negar mai l’evidència. Tot això és conseqüència de l’Ascensió del Senyor.
Quan era seminarista acostumava a pujar a Montserrat durant la setmana de Pasqua; aprofitava la festa que ens donava la Facultat de Teologia per estudiar i preparar alguns treballs i exàmens en la pau del monestir. En aquell temps encara no tenia carnet de conduir ni cotxe; anava en tren fins a Monistrol, el poble que hi ha a la falda de la muntanya, i allí agafava el funicular aeri. L’ascensió durava cinc minuts ben emocionants: des de l’altra banda del riu, la cistella pujava sobrevolant aquelles roques imponents fins arribar a l’estació superior, ben a prop del monestir. ¿Què impulsava la cistella a pujar? Com a tots els funiculars, un senzill mecanisme que aprofitava la força del contrapès de l’altra cistella en baixar. Aquesta imatge ens pot ajudar a captar què representa per a nosaltres ser elevats a la categoria de fills de Déu i créixer en la vida cristiana: Jesucrist ha baixat perquè nosaltres puguem pujar, el Fill de Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a ser fill de Déu, i la força del seu amor ens eleva a una vida nova.
Amb el Fill de Déu ens elevem també nosaltres en tots els aspectes. La victòria de Jesús serà també el nostre triomf. I l’alegria ens portarà, amb la força de l’Esperit promès, a ser testimonis del Ressuscitat fins als confins de la terra, puix que les nostres obres plenes de l’amor de Déu seran la millor testimoniança.
