Hi ha una crítica que de vegades frega amb l’agressió persecutòria contra el que és religiós, concretament contra els catòlics i la seva Església. En termes d’utilitat social aquesta actitud és un negoci nefast. Més enllà de qualsevol valoració religiosa, les dades de les enquestes indiquen unes qüestions molt interessants:
Els catòlics practicants participen molt més en les eleccions que el conjunt de la població. Si la participació electoral és una demostració de ciutadania, el resultat salta a la vista.
Llurs matrimonis són més estables, amb menys ruptures i tenen més fills. És a dir, llur aportació a la societat, i concretament a la Seguretat Social, és la que permet la continuïtat del sistema. De fet, tant és així que el nombre de famílies amb més de dos fills que no siguin catòliques practicants és una fracció molt reduïda del total. L’estabilitat i la menor freqüència en la ruptura, també atorga unes condicions millors per a l’educació dels fills i, en un altre àmbit, redueix els casos de violència domèstica i, específicament, els homicidis.
Llurs fills són menys conflictius i registren majoritàriament millors pautes de comportament respecte a l’alcohol i, sobretot, a les drogues, els avortaments i les malalties de transmissió sexual en adolescents i joves, i a la violència.
En general, adults i joves catòlics practicants, participen més, i amb diferència, en organitzacions solidàries i en ONGs, no solament confessionals, sinó de tota mena. També aporten una proporció més gran dels seus ingressos a causes solidàries i benèfiques. Així mateix, registren una taxa menor de delictes, particularment aquells que incorporen la violència i, una hipòtesi que cal verificar en el cas d’Espanya, podria ser que visquessin més anys, la qual cosa tindria relació amb llur estil de vida.
De fet, si hom tingués present el criteri de la religió en l’anàlisi dels comportaments socials, tindríem una radiografia explicativa de les causes d’una bona part dels mals que ens afligeixen.
Si les pautes dels catòlics, que probablement poden fer-se extensives al nostre país als altres cristians encara que no disposem de dades per confirmar-ho, fossin generals a la societat, tot funcionaria millor. Els costos socials serien menors, la productivitat millor, l’ensenyament assoliria cotes més grans de qualitat, hi hauria menys violència, més participació i més solidaritat i interès per la situació dels altres. Tot això són dades constatables a través de les diverses sèries d’enquestes que directament o indirecta han polsat la qüestió al nostre país. Vistes així les coses, encara resulta més incongruent aquesta aversió envers al pràctica religiosa que, avui per avui, és la que garanteix millors comportaments socials. ¿O tal vegada aquesta forma part del problema?
