Vivim en un temps en què la paraula veritat sembla sovint difusa, manipulada o reduïda a l’opinió personal. Tanmateix, per al cristià, la veritat no és una idea abstracta ni una construcció ideològica: la veritat té un rostre i un nom. Jesucrist mateix ho proclama amb una claredat desarmant: «Jo soc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Caminar a la llum de la veritat és, doncs, caminar amb Ell.
La llum té una força pròpia: il·lumina, revela i desvetlla. La foscor, en canvi, confon i amaga. L’Evangeli ens recorda que «la llum brilla en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la» (Jn 1,5). Caminar a la llum de la veritat implica deixar-nos il·luminar per la Paraula de Déu, permetre que entri en els racons de la nostra vida que potser preferiríem mantenir a les ombres. Aquesta llum no jutja per condemnar, sinó que mostra per guarir. El salmista ho expressa amb una pregària confiada: «La vostra paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí» (Sl 119,105). Quan escoltem la Paraula, quan la meditem i la posem en pràctica, el nostre caminar es fa més ferm, encara que el camí sigui exigent.
«La llum… il·lumina, revela i desvetlla… Caminar a la llum de la veritat implica deixar-nos il·luminar per la Paraula de Déu.»
Caminar a la llum de la veritat també té una dimensió comunitària. Sant Pau ens exhorta: «Viviu com a fills de la llum» (Ef 5,8). No és un camí solitari. Com a Església, som cridats a donar testimoni d’aquesta llum enmig del món, amb humilitat i coherència, amb paraules i amb obres. Que el Senyor ens concedeixi un cor dòcil i valent, capaç d’acollir la veritat que allibera (cf. Jn 8,32). I que, caminant a la seva llum, esdevinguem també nosaltres llum per als altres.
