El que has fet amb nosaltres és un càstig merescut, perquè hem pecat contra tu i no vam posar per obra el que ens havies manat; però dóna glòria al teu nom i tracta’ns segons la teva abundant misericòrdia. (Dn 3,31.29.30.43.42).
Aquesta és l’antífona d’entrada de la Missa d’aquest diumenge XXVI del temps ordinari. és del llibre del profeta Daniel, i ens recorda el sentit de la veritable misericòrdia i del perdó de Déu. Crec que per al cristià d’avui és crucial que pugui comprendre en el seu sentit més profund el càstig de Déu. Castigar ve del llatí, castigare, que està compost per castus i per ágere. és a dir, que castigar, significa moure a la castedat o fer alguna cosa casta, és a dir, pura, millor, més adequada. Déu ens estima com un pare, es preocupa per nosaltres i ens corregeix, ens redreça i se serveix de tot el que ens succeeix i ens envolta per mostrar-nos que Ell ens vol atreure al camí de la vida. Per tot això, aquest diumenge li demanem al Senyor misericòrdia i perdó, i li demanem llum per saber abraçar les seves correccions i càstigs i així caminar per la senda de la humilitat.
L’home d’avui nega la necessitat de tot càstig i no es considera necessitat de correcció. Es considera a ell mateix suficient per emprendre tot tipus d’empreses i exclou a un Déu que es revela i es mostra, i només tolera a un Déu fet a la mesura dels homes i dels valors moderns. Davant aquesta tendència de la cultura moderna i relativista, Crist, a l’evangeli, ens adverteix contra l’escàndol i contra els nostres mals desitjos, representats en la mà, el peu i l’ull.
Al que sigui ocasió de pecat per a un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin del coll una pedra de molí i el tiressin al mar. I si la teva mà és ocasió de pecat per a tu, talla-te-la. Més et val entrar manxol en la vida, que anar amb les dues mans al foc etern que no s’extingeix. (Mc 9, 45.47).
Avui molts diuen que Déu no castiga perquè és bo, però veiem a l’Evangeli que el Senyor ens adverteix contra l’escàndol als petits i que l’Escriptura, tant l’Antic com el Nou Testament, ens revela a un Déu que també castiga.
Sant Ignasi de Loyola va escriure al final de la seva vida que si la gran Companyia de Jesús que ell havia fundat desaparegués del tot li bastaria amb un quart d’hora davant del Sagrario per comprendre-ho i acceptar-ho. Com a cristians hem d’aprendre a no escandalitzar-nos ni espantar-nos i a comprendre les misèries humanes, precisament perquè en Déu hi ha sempre misericòrdia i força espiritual per canviar a les persones, per fer-les més castes. Però, per exemple, amb els nens crec que hem de ser curosos i evitar exposar-los massa per exemple a la televisió. La cultura que “crea” l’anomenada caixa ximple és en general nociva i tòxica i comencem a veure a nens malparlats, tristos, cruels… Demanem-li al Senyor el do del seu Esperit.
