L’ésser humà està cridat a estimar desinteressadament; i, si no ho fa, en la seva vida s’obre un buit que res ni ningú no pot omplir. No és pas una ingenuïtat escoltar les paraules de Jesús: «Feu el bé… sense esperar res a canvi». Pot ser el secret de la vida. El que pot retornar-nos la joia de viure.
És fàcil acabar sense estimar ningú de manera veritablement gratuïta. No faig mal a ningú. No em fico en els problemes dels altres. Respecto els drets del proïsme. Visc la meva vida. Ja en tinc prou amb preocupar-me de mi i de les meves coses. Però això, ¿és vida? ¿Viure despreocupat de tots, reduït a la meva feina, a la meva professió o al meu ofici, impermeable als problemes dels altres, aliè als patiments de la gent?
Vivim en una societat on és difícil d’aprendre a estimar gratuïtament. Gairebé sempre preguntem: ¿Per a què serveix? ¿És útil? ¿Què hi guanyo? Tot ho calculem i ho mesurem. Ens hem fet a la idea que hom tot ho aconsegueix «comprant»: aliments, vestit, habitatge, transport, diversió…. I així correm el risc de convertir totes les nostres relacions en mer intercanvi de serveis. Però, l’amor, l’amistat, l’acolliment, la solidaritat, la proximitat, la confiança, la lluita pels dèbils, l’esperança, la joia interior… hom no les obté pas amb diners. Són quelcom gratuït, ofert sense esperar res a canvi.
Entre nosaltres hi ha persones que només poden rebre un amor gratuït, ja que amb prou feines tenen res per poder retornar als qui se’ls apropen voluntàriament. Persones soles, maltractades per la vida, gairebé incompreses de tothom, empobrides per la societat, quasi sense sortides en aquesta vida.
Déu vol viure en nosaltres com un Déu bondadós i ple d’amor. Si sabem buidar-nos del nostre jo vanitós i carnal, Déu podrà manifestar-se en nosaltres com un Déu Amor, com el Déu de Jesucrist. Així cadascú de nosaltres serà un temple viu de Déu, perquè l’Esperit de Déu habita en nosaltres.
