Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
El mot “Quaresma” evoca en la ment d’algunes persones una idea de tristesa i ensopiment. Massa immergits com estem tan sovint en un món de soroll i de consum immediat, ens costa valorar el silenci i l’austeritat que ens ajuden a contemplar l’existència humana a la llum de la realitat divina. Educat pels meus pares i mestres en una fe senzilla i confiada, he viscut des d’infant la Quaresma com un temps d’esperança que apunta cap a l’alegria, i sempre m’ha fet il·lusió entrar en aquest temps que trobo molt bonic: la seva situació dins de l’any ens indica que l’hivern va finint per deixar pas a la primavera; la naturalesa, que havia quedat com esmorteïda, comença a cobrar una nova vida; i la celebració del misteri de la fe ens prepara per a celebrar amb intensitat la mort i resurrecció de Jesucrist i, amb elles, també la nostra mateixa mort i resurrecció: mort al pecat i resurrecció a una vida nova que esdevindrà plena quan contemplarem Déu cara a cara en la seva Glòria.
Ja des de mitjans del segle II s’havia començat a consolidar en l’Església la introducció d’uns dies preparatoris i una praxi penitencial prèvia a la Pasqua; aquest fet, paulatinament va anar cristal·litzant, al segle IV, en un període de quaranta dies, considerats a la llum del simbolisme bíblic dels quaranta dies de Jesús viscuts al desert o dels quaranta anys de pelegrinatge del poble d’Israel abans d’entrar a la terra promesa. A l’època antiga, la Quaresma era també el temps per excel·lència per a la reconciliació dels penitents, que tenia lloc el matí del dijous sant, i per a la preparació més intensa al baptisme dels catecúmens, que se celebrava en la nit santa de Pasqua.
Tres són les grans pràctiques que caracteritzen la Quaresma i que cal que configurin la vida cristiana: el dejuni, l’almoina i la pregària. El dejuni i l’almoina són dues pràctiques que estan molt vinculades entre elles: dejunem d’allò que és superflu i, fins i tot, ens arribem a privar de quelcom necessari, per poder-ho compartir amb aquells que han de viure en un dejuni forçat. I no es tracta només d’un dejuni alimentari, també podem dejunar de televisió, de lectures supèrflues, de converses ocioses i fomentar un ús moderat de les noves tecnologies. Les dues pràctiques del dejuni i l’almoina cobren el seu sentit més real i profund si estan amarades per l’oració, en la qual descobrim cada dia més la necessitat de relació amb el Pare, l’adoració i la intercessió per mitjà de Jesucrist davant les necessitats de tots els homes i dones del món.
