És molt freqüent en la nostra època atrafegada fer enquestes de qualsevol tipus, recollir els resultats de campanyes comercials o de màrqueting, veure la solidesa que tenen les inversions fetes en qualsevol part del món (rendibilitat, risc…). I tot pel simple fet que existeix un fil que sempre ens pot portar en ambdues direccions fins a les causes o fins a les conseqüències. Déu mateix en l’evangeli, com en la vida que Ell ha creat, ens revela un criteri molt important, i és que pels seus fruits els coneixereu, en el fons, si tenim ull ningú pot enganyar a ningú. Això per a nosaltres es tracta d’un principi vital, es tracta també d’un tret de la nostra condició racional: som el que produïm.
Perquè si veiem en la nostra vida els fruits del pecat (tristesa, descoratjament, falta de fe…) vol dir que ens reconeixem no com a fills de la llum, sinó de les tenebres. Però si veiem en nosaltres alegria, fe, oració en qualsevol circumstància i sofriment ben acollit, significa que ens coneixeran com a fills de la llum, com a persones que tenen una mica més, quelcom especial. Només pels nostres fruits ens coneixeran, només pels nostres fruits ens reconeix el nostre Pare Déu.
Això és quelcom molt elemental en la naturalesa (pensem en una perera), però en aquests temps antinaturals i antibiològics el més elemental es converteix en un “per què” arrogant. Així que tant als arbres com als fills de Déu només se’ls pot reconèixer pels seus fruits: si potser no els tenim, o per humilitat no volem assenyalar-los, sempre podem consolar-nos amb el sofriment que causa la poda de les branques sanes, perquè donin més fruit. Això ja és una victòria, un consol, un fruit. I al seu degut temps els fruits es faran visibles.
En aquestes dates en les quals celebrem els sagraments per als nens que reben la iniciació cristiana constatem la falta de fe en les comunitats. Fe que ha de ser la base per acollir els fruits dels nostres desvetllaments pels pagans d’avui. Constatem moltes vegades que aquí falla alguna cosa, que l’ordre lineal de les coses sembla no aplicar-se a les nostres sales de catequesis: els nostres fruits són amargs, i això ens genera moltes preguntes.
La principal absència que notem tots els cristians en les parròquies és la Creu gloriosa sobre les nostres espatlles: només si hi ha mort hi ha vida, si el gra de blat no s’enterra, mor i es podreix, no pot donar fruit. Aquesta, per tant, no és la nostra assignatura pendent, ni el nostre fracàs com a comunitat de Déu, sinó que és la nostra esperança.
La Creu de Crist ens il·lumina, no ens encega, i ens permet vèncer i donar-li la volta als fruits del pecat: el descoratjament, la tristesa i la falta de fe. La Creu ens anima a rebre la purificació de la poda, no per no ser igual de benèvols amb els nens de la catequesis el proper curs, sinó per ser nous, per tornar a fer formalment el mateix amb un nou cor. En el desert actual la llavor sola, encara que mori, no pot donar fruit, l’aigua de l’Esperit Sant és la causant de la vida. Com a Sant Pau, mantinguem la fe, lluitem en el combat.
