L’Ascensió del Senyor als cels, segons el relat de sant Mateu (Mt 28,16-20), ens presenta una escena plena de misteri i esperança. Jesús ressuscitat es troba amb els deixebles a la muntanya de Galilea i els diu: «Jo soc amb vosaltres tots els dies, fins a la fi dels temps». I tot seguit puja al cel. Ara bé, com pot anar-se’n i quedar-se al mateix temps? Com pot pujar al Pare i continuar present entre nosaltres? Heus aquí una de les grans veritats de la fe cristiana: Jesucrist no ens abandona. L’Ascensió no és una absència, sinó una nova manera d’estar present. Fins aquell moment, els deixebles veien Jesús amb els ulls corporals; ara el reconeixeran amb els ulls de la fe. Ell continua viu i actiu enmig de la seva Església: en la Paraula proclamada, en els sagraments, en la comunitat reunida, en els pobres i necessitats, i especialment en l’Eucaristia.
Sant Lleó Magne deia: «El que era visible en el nostre Redemptor ha passat als sagraments». Jesús ja no està limitat per un lloc o un temps; ara pot arribar a tots els cors i a tots els pobles. Per això, abans de pujar al cel, envia els seus deixebles a anunciar l’Evangeli a totes les nacions. La fe no és un tresor per guardar en silenci, sinó una llum destinada a il·luminar el món.
Vivim en una societat que sovint experimenta el buit, la solitud i la desorientació. Molts pensen que Déu és lluny, però l’Ascensió ens recorda precisament el contrari: Jesucrist és més a prop que mai. El busquem de debò? Vivim conscients de la seva presència? Jesús puja als cels, sí, però no s’allunya de nosaltres. Des del Pare continua sostenint el nostre camí i obrint-nos les portes de l’esperança.
