Ser cristià al segle XXI demana viure segons l’Esperit. Només en l’obertura a l’experiència de l’Esperit podrem anuncia al món el misteri de Jesucrist, mot i ressucitat. Després ens podrem obrir a l’Església com a comunitat de Jesús, santa i pecadora, que sota la força de l’Esperit dóna testimoniatge en el món. L’Església és la llar de la Paraula i dels sagraments i treballa per fer present el Regne de Déu, edificant un món més humà i més just, on tots poguem viure com a germans i fills del Pare. L’Esperit del Senyor ens condueix cap al Crist i el Crist ens porta cap al Pare. Ningú no pot dir que Jesús és el Senyor si no és mogut per l’Esperit (1 Cor 12,3).
Una lectura transversal de la història de la salvació ens permet veure que al costat del Déu creador del cel i la terra hi ha l’Esperit donant vida enmig del caos primigeni (Gn 1,2); l’Esperit prepara la vinguda de Jesús en el poble de Déu, suscita jutges i profetes, apareix en l’encarnació de Jesús cobrint el si de Maria amb la seva ombra (Lc 1,35) i ungeix Jesús en el seu baptisme. L’Esperit acompanya tota la vida de Jesús. És l’Esperit qui el ressuscita de entre els morts (Rm 8,11) i concedeix el gran do de Pasqua del ressuscitat (Jn 20,22).
Finalment, a la Pentecosta, l’Esperit davalla sobre l’Església primitiva (Ac 2,1-47) i s’obre al món. L’Esperit està actiu en tota la història de la salvació fins a la fi dels temps. Sense l’Esperit, Déu queda lluny i el Crist es redueix a un personatge del passat. La transfiguració de Jesús, a mig camí del cel, en la qual intervé l’Esperit, és la manifestació de la unió total de les dues naturaleses, divina i humana, en la persona de Jesús.
No és estrany que l’oblit de l’Esperit sigui la raó per la qual alguns tenen sensació d’asfíxia, agnosticisme, por, nihilisme, caos i mort. L’ofec humà és ofec espiritual, sense l’Esperit no podem respirar, ens manca vida, esperança i alegria perquè ens quedem sense futur.
