Al llarg dels darrers diumenges hem escoltat, dins el context narratiu dels sinòptics, després de l’entrada (triomfal) de Jesús a Jerusalem, com el mestre expulsa els comerciants del Temple (Mt. 21, 12) i, davant dels seus seguidors i detractors, notables, sacerdots i fariseus, amb un llenguatge de paràboles els parla del Regne de Déu, d’aquell pare que té dos fills i els envia a treballar a la vinya (Mt 21,28), de l’amo de la vinya que envia els seus criats a recollir el fruit de la verema i, en ser aquests maltractats pels jornalers, acaba enviant el seu fill, el qual també pateix la subversió dels treballadors i és mort (Mt 21,33) i del Rei que convida a les noces (Mt 22) sense veure’s correspost.
La tensió va pujant de to i, avui, l’Evangeli ens comenta aquest nou episodi de desafiament, de fariseus i herodians, els quals cerquen d’acorralar el Rabí amb una pregunta-trampa: ¿És lícit pagar l’impost al César? La resposta de Jesús és una pregunta: «¿De qui és aquesta imatge?» En sentir la seva resposta, «del César», Jesús segueix: «Doncs doneu al César allò que és del César, i a Déu allò que és de Déu». De fet, la qüestió central és la pertinença, l’origen. ¿A qui pertany aquesta imatge de la moneda?, ¿de qui és?
Així doncs, al fil d’aquesta argumentació, l’esser humà és invitat a fer-se la mateixa pregunta: ¿On és el nostre origen o pertinença de la nostra realitat humana? Al llibre del Gènesi llegim que l’home està fet a imatge i semblança de Déu. Per tant, amb la resposta de Jesús hem de concloure que l’home, fet a la imatge i semblança de Déu, li pertany a Ell, íntegrament, és a dir, amb cos i ànima. Amb Pau, podem dir doncs que «tant si vivim com si morim som del Senyor».
