La setmana passada ens quedàvem estupefactes i horroritzats davant l’espantosa notícia d’un adolescent de 15 anys que havia matat els seus pares i el seu germà a una pedania d’Elx (Alacant) com a resposta al càstig imposat de deixar-lo uns dies sense wifi pel seu baix rendiment escolar. El noi era afeccionat al joc Fortnite, que ofereix diversos arguments i en el qual hom pot crear móns paral·lels. Molt possiblement, el joc va contribuir a que traslladés la ficció, en la qual hom mata molts dels personatges en una mena de guerra, a la realitat, terminant per destruir la seva pròpia família. Podem preguntar-nos molt seriosament: en aquest món nostre tan tecnològic, ¿quin és l’aliment de l’esperit i què configura el nostre pensament? Certament no sembla que sigui la Paraula de Déu. El cert és que li va parèixer intolerable veure’s privat del seu món virtual durant uns dies.
Desconec la relació que hi podia haver entre aquest noi i la seva família amb la fe cristiana. No sé si eren creients o no, i si ho eren, si eren practicants o no, i si donaven importància o no a la catequesi en la formació dels fills. ¿I per què parlo d’aquests temes? Senzillament perquè penso que en la transmissió de la fe i dels ensenyaments de Jesucrist ens hi va la vida. Hem viscut durant molts anys en una llarga època en la qual els valors de la fe i la religió, especialment del cristianisme, que ha configurat la nostra història, la nostra cultura i la nostra manera d’ésser, han estat menystingut i objectes d’ironia i de burla. Però soscavar els fonaments passa factura i ens cobra un preu molt alt que fa que l’edifici de la nostra societat i de la família trontolli i se’n vagi avall tot convertint la nostra vida en una ruïna. A la catequesi ensenyem que el quart manament de la Llei de Déu prescriu honorar el pare y la mare, obeir-los, estimar-los i atendre’ls quan calgui. ¿Això ho sabia aquest adolescent o no li havien ensenyat mai? I si ho sabia, ¿li sonava només a música celestial? A la catequesi ensenyem que cal estimar Déu sobre totes les coses, però ell s’estimava més els vídeojocs, i així li ha anat: ha sacrificat els pares i el germà en l’altar dels déus de la seva tràgica fantasia.
La doctrina de Jesucrist ens ensenya a superar la llei del talió amb la llei de l’amor; però, ¡tant de bo aquest noi s’hagués quedat almenys en la llei del talió!, perquè l«’ull per ull, dent per dent» dels antics limitava la venjança a una justa proporció: només pots fer el que t’han fet a tu, altrament cometries una injustícia. Ningú no negarà que no hi ha proporció entre quedar-se sense wifi uns dies i llevar la vida als pares i al germà. Aquest noi ha sobrepassat de ben llarg la distància que hi ha entre Elx i Rubí. ¿Ens preguntarem encara de què serveix creure en Deu, anar a Missa, pregar o anar a catequesi? Em sembla que la resposta és ben clara: entre altres coses, ens ajuda a ser verament humans.
