“Fills de Déu” és una expressió que fem servir sovint en la catequesi, la litúrgia i l’espiritualitat cristianes. És més, l’única relació que hi ha entre Déu i cada cristià és la de Pare i fill.
Cada individu que viu en aquest món pot tenir relacions diverses amb les persones del seu voltant: és fill o filla dels seus pares, pare o mare dels seus fills, germà o germana dels seus germans, oncle o tia dels seus nebots, nebot o neboda dels seus oncles, nét o neta dels seus avis, avi o àvia dels seus néts, cosí o cosina dels seus cosins, veí o veïna dels seus veïns, amic o amiga dels seus amics, i així podríem continuar repassant tot un ampli ventall de relacions humanes. Però amb Déu només hi pot haver una relació paterno-filial; Ell no és avi, ni oncle, ni cosí, ni veí, ni cap de departament, Ell només és Pare i nosaltres som cridats a esdevenir fills.
¿Com és possible aquesta relació de Pare i fill amb Déu?, ¿som fills perquè Déu ens ha creat? No, el sol fet de ser creats no ens ha fa ser fills de Déu, perquè Déu ha creat tot l’Univers i ni les plantes, ni els animals ni les estrelles són fills seus per aquest motiu, de la mateixa manera que un armari no és fill del fuster que l’ha fet, sinó simplement una obra seva. Ara bé, Déu ha volgut que tinguéssim una dignitat més elevada que la resta de la Creació i per això ens ha creat a imatge i semblança seva, i aquest fet és el que ens obre la possibilitat d’arribar a ser fills de Déu.
La nostra condició de fills de Déu ens ve pel fet de l’adopció per mitjà de Jesucrist, el Fill de Déu que ha assumit la nostra condició humana i s’ha fet home encarnant-se de la Verge Maria. Ens diu la Carta als hebreus: «Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a Ell mateix, volia portar molts fills a la glòria». Déu no ha volgut que quedéssim pas abandonats i immersos en la mort i el pecat, sense remei ni possibilitat de salvació, i per això va enviar el seu Fill únic a salvar-nos, el qual «abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels», es va humiliar per adoptar la nostra condició humana i, sense deixar de ser el que era, assumí el que no era. Jesucrist ens va redimir des de la nostra condició humana i va ser consagrat pels sofriments, mostrant-nos així fins on pot arribar l’amor de Déu per nosaltres.
Però tot això va ser el camí per vèncer el pecat i la mort que ens tenia sotmesos: «Després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi», i nosaltres hem estat incorporats a la seva victòria. Ens continua dient la Carta als hebreus: «Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix Pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans». Aquest és el punt: som fills de Déu perquè Jesucrist s’ha fet germà nostre i, en Ell, el Pare ens ha adoptat com a fills. Podem dir que Jesucrist s’ha fet germà nostre i alhora Ell ens ha fet germans seus i per això Déu el seu Pare és el nostre Pare. Pel Baptisme hem estat incorporats a Jesucrist, al misteri de la seva mort i resurrecció. Visquem, per tant, en la fe, l’esperança i l’amor que Ell ens atorga en l’Esperit Sant. El Fill de Déu s’ha fet home perquè els homes arribéssim a ser fills de Déu.
