La pandèmia del Covid-19, que fa gairebé un any que ens afligeix, no és la causa, sinó un signe de la crisi en què vivim immersos. Els confinaments als quals ens hem vist sotmesos al llarg d’aquests mesos ens han fet veure de prop els efectes devastadors de determinats fantasmes, com la mentalitat tecnocràtica, que creu que els procediments funcionen de manera automàtica, i l’estatalisme, en el qual hom transfereix a l’Estat la pròpia responsabilitat. Allò que està en crisi no és qualsevol cosa; es tracta de la crisi de l’home, de l’enfonsament d’una utopia que pretenia la construcció d’un món sense Déu, que no acceptava el fet d’un Creador que ha deixat gravat el seu projecte en la seva Creació, especialment en el cos humà. Aquesta utopia tan pretensiosa que ara s’ensorra, és, en bona part, l’edifici de la modernitat, construït damunt les arenes d’un individualisme ferotge i la reducció de la vida humana a la mera existència biològica. Les il·lusions de la modernitat han caigut i, en aquestes circumstàncies, ens toca reconstruir una idea del que l’home és en realitat.
Durant dècades, hom ha qüestionat la naturalesa i la dignitat de l’home en la seva relació amb Déu, per això, ja que aquesta situació de pandèmia –que marcarà un abans i un després– i abans de sortir-ne, ens hem de replantejar què és l’home, com han de ser les relacions humanes, de quina manera hem de viure la unitat en la societat i com desenvolupar un progrés sostenible que respongui al designo que el Creador ha determinat per fer possible la nostra realització i felicitat. I en aquests àmbits, la fe cristiana pot i ha de fer una gran aportació, però això dependrà en gran mesura de la nostra implicació com a creients. Ens vindria bé aprofundir en els núms. 260, 356, 359, 369, 371-372, 374-379, 383, 396, 410, 1024, 1057, 1473, 1749, 1849, 2459, 2475 del Catecisme de l’Església Catòlica. El Catecisme ens ajudarà a rellegir la Història de la Salvació continguda a la Bíblia perquè hi puguem veure l’acció de la Providència de Déu i descobrim que la pandèmia del Covid no és tant un càstig, o la conseqüència d’una manera d’actuar, com una crida a ser fills de Déu i a viure com a tals.
Al llarg de la història, la humanitat ha hagut de sofrir moltes pandèmies, i l’Església no ha estat pas aliena a aquesta vivència, enmig de la qual s’ha esforçat per portar als homes el consol, la fortalesa i l’esperança per mitjà de la Paraula de Déu i els sagraments. Això és el que com a cristians podem aportar al món, al mateix temps que fem una crida a la humanitat perquè actuï amb responsabilitat en l’àmbit de la política, la medicina, la sanitat, l’educació i l’ètica. En aquests camps es tracta de recentrar, de reconstruir i d’assumir les pròpies responsabilitats.
