L’Evangeli d’avui toca un tema político-religiós: l’autoritat civil i l’autoritat divina; la funció de l’Estat i la funció de l’Església. Els fariseus, tot procurant posar Jesús contra la paret, li van preguntar si era lícit pagar impostos a Roma. Si deia que no -van pensar- es podia interpretar com a desobediència a l’autoritat civil, a mans dels romans que ocupaven i governaven el territori d’Israel. Si responia que sí, hom podia interpretar-ho com una limitació de l’autoritat de Déu sobre el poble elegit. La resposta de Jesús fou clara i sense caure en el parany: «Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu» (Mt 22,15-21). Amb aquesta resposta tan aguda -com moltes altres del Senyor davant la insídia dels fariseus- Jesús deixa establert clarament que el respecte i el tribut no és degut només a l’autoritat civil, sinó que li hem de donar principalment a Déu allò que és seu i li correspon. Com a conseqüència, l’Església té el seu propi camp d’acció independent i per sobre de tota autoritat política. Per altra banda, l’autoritat política té el seu propi camp d’acció relacionat amb l’odre públic i el bé dels ciutadans. Sabem també que el bon governant és aquell que compleix amb els designis de Déu i cerca el bé de tothom. ¿Què vol dir tot això?
1) En primer lloc hem de saber que tota autoritat temporal ve de Déu. Recordem el que Jesús, més tard, li va dir a Pilat, el governador romà, al moment del judici que li va fer abans de condemnar-lo a mort: «No tindries cap poder sobre mi si no te l’haguessin donat de més amunt» (Jn 18,11). Si l’autoritat civil ve de Déu, també en depèn d’Ell. Això comporta que un govern pot arribar a ser injust si, per exemple, s’oposa a l’ordre diví, a la Llei de Déu; si exigeix quelcom que vagi contra la llei natural establerta per Déu, si va contra la dignitat humana, contra la vida humana, contra la llibertat religiosa, etc. Quan entra en conflicte l’obediència a Déu amb l’obediència al poder civil, cal tenir en compte que tota autoritat temporal té el seu origen en Déu i que l’autoritat divina està per sobre de l’autoritat humana.
2) En segon lloc, hem de tenir clar que Déu és el Senyor de la història i que Ell tot ho ordena per a la salvació de la humanitat i de cada ésser humà en particular. Fins les lleis de la Roma pagana i els seus governants van servir per dur a terme els designis de Déu, tant per al naixement com per a la passió i mort de Jesús, el Salvador del món: l’edicte d’empadronament dels jueus, ordenat per l’emperador romà, va obligar Sant Josep i la Mare de Déu a anar a Betlem, on naixeria el Salvador del món. Els mateixos governants -siguin bons o dolents, tolerants o intolerants, lícits o il·lícits, tirànics o magnànims- encara que no ho sàpiguen o no ho vulguin reconèixer, encara que els ciutadans no se n’adonin, són instruments de Déu perquè siguin realitzats els plans que Ell ha assenyalat per traçar la història de la salvació de la humanitat.
Jesús demana que li mostrin una moneda, la qual té encunyada la imatge del Cèsar. I, ¿quina imatge portem encunyada nosaltres en l’ànima? La de Déu, ja que hem estat creats a la seva imatge i semblança. I amb el Baptisme hem estat segellats amb el segell del Crist. Aleshores, cal donar al Cèsar allò que és del Cèsar, però més important encara és donar a Déu allò que és de Déu: quan arribi el moment de presentar-nos davant d’Ell, mostrem-li la Seva imatge encunyada en la nostra ànima. Aquest serà el final feliç de la nostra pròpia història de salvació.
