Amb la diada de Germanor, la comunitat cristiana vol fer-nos prendre consciència de la responsabilitat que tenim en la participació de l’economia de l’Església. I del que diem de l’Església diocesana, ho podem aplicar també a la nostra parròquia. El cinquè precepte de l’Església diu així: «Ajudar l’Església en les seves necessitats».
L’evangeli de sant Lluc ens diu: «Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L’acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns» (Lc 8,1-3). L’activitat de Jesús en l’anunci del Regne de Déu necessitava d’un sosteniment econòmic, i avui passa igual. Els qui ens diem cristians hem de complir el nostre deure i hem de ser conscients que la comunitat cristiana necessita el nostre ajut econòmic. És cert que vivim en temps de crisi i desitgem que aquesta arribi aviat a la seva fi, però fa un temps vaig viure al poble del meu pare una experiència que em va deixar glaçat: Hi tenim uns amics que regenten un estanc, i a més han instal·lat màquines expenedores de tabac als bars de la població; doncs bé, cada setmana recollien més diners dels que recolliria la parròquia del poble en dos mesos; només en monedes d’euro vaig veure com completaven unes deu bosses de mil euros cada una. ¿Què vol dir això? Ja podeu treure la conclusió: per a la parròquia hi havia crisi, però per al tabac no. ¿No fa pena cremar tants diners en tabac i ser gasius en col·laborar a construir el Regne de Déu? Si a nosaltres això no ens importa, ¿quin món estarem deixant als nostres fills i com els estarem educant? El que diu el profeta Malaquias ens hauria de fer pensar, ja que hem de demostrar la nostra fe amb les obres: «¿És just que un home defraudi Déu tal com vosaltres m’esteu defraudant? I encara em pregunteu: “En què t’hem defraudat?” Doncs en els delmes i en les altres parts que em són reservades. Les calamitats us cauran al damunt, perquè vosaltres, el poble sencer, m’esteu defraudant. Pagueu íntegre el delme al tresor del temple, i així hi haurà menjar a casa meva. Feu la prova de pagar-me’l. Us ho dic jo, el Senyor de l’univers. Llavors veureu com us obro les comportes del cel i aboco sobre vosaltres a mans plenes la benedicció» (Ml 3,8-10).¿No és un missatge que ens fa pensar per què estem vivint en crisi? Possiblement perquè hem desplaçat Déu del centre de la nostra vida i ens hem dedicat a adorar el benestar, les riqueses, el prestigi, el plaer, etc. i els hem entronitzat com a déus. El Senyor multiplicarà allò que li donem, però si només li donem xavalla, això és el que tindrem: xavalla, i res més.
Els catòlics a Espanya hem estat poc educats en la col·laboració econòmica amb l’Església, cosa que no passa en altres països, on els creients saben que han de contribuir al sosteniment de la comunitat. Cal passar de l’almoina intranscendent a la cotització responsable; no es tracta de grans quantitats, però sí d’una aportació fixa i constant, perquè «el poc de molts és molt per a tots». Diu el llibre del Siràcida: «Dóna a l’Altíssim segons el que Ell t’ha donat; fes-ho amb cor generós, en la mesura que puguis, perquè el Senyor sap recompensar i et tornarà set vegades el que li hauràs donat» (Sir 35,12-13).
