Us asseguro que aquesta pobra vídua ha tirat a l’arca de les ofrenes més que ningú. Perquè els altres han tirat del que els hi sobra, però aquesta, que passa necessitat, ha tirat tot el que tenia per viure-hi. (Mc 12, 43-44).
Amb aquestes paraules ens descobreix Jesús aquest petit esdeveniment, ocult per gairebé tots, però de gran importància als ulls de Déu. La vídua pobra i discreta llença tot el que té a l’arca de les ofrenes del Temple de Jerusalem. Davant l’engany de les aparences i de les presències imponents dels escribes i fariseus, Jesús destaca un petit fet aïllat com a fet de llum. Crist es troba amb els seus contemplant l’escena, ja han arribat a Jerusalem i la seva hora s’apropa, l’aroma del vi que ha de beure es nota en l’ambient, i Ell s’apropa amb generositat al Temple (casa d’oració) i al patíbul de la creu (posat fora de les muralles de la ciutat, lluny de Déu). En aquesta escena ens volem submergir com si presents ens trobéssim, per així poder escoltar l’ensenyament del Mestre i veure la llum tènue que ens vol també avui desvetllar, tal com va fer lloant l’acció de la vídua pobra.
“El temple és el lloc del culte públic i solemne, però també de la peregrinació, dels ritus tradicionals i de les disputes rabíniques, com les que refereix l’Evangeli entre Jesús i els rabins d’aquell temps, en les quals, no obstant això, Jesús ensenya amb una autoritat singular, la del Fill de Déu. Pronuncia judicis severs, com hem escoltat, sobre els escribes, a causa de la seva hipocresia, doncs mentre ostenten gran religiositat, s’aprofiten de la gent pobra imposant-los obligacions que ells mateixos no observen. En suma, Jesús mostra el seu afecte pel temple com a casa d’oració, però precisament per això vol purificar-ho d’usos impropis, més encara, vol revelar el seu significat més profund, vinculat al compliment del seu misteri mateix, el misteri de la seva mort i resurrecció, en la qual ell mateix es converteix en el Temple nou i definitiu, el lloc en el qual es troben Déu i l’home, el Creador i la seva criatura.” (Benet XVI ” 8/11/09).
Crist vol restaurar el Temple, vol plantar a la terra un nou temple, un lloc de pau, de llum i de veritat que permeti a l’home trobar-se amb Déu en esperit i en veritat. I per a això és el Mestre el qui ens ha de mostrar allò ocult, allò que ens passa desapercebut i que és fonamental per ser una nova pedra en la construcció d’aquest temple. Els escribes havien perdut ja l’esperança, perquè s’havien atrinxerat i acomodat en els seus llocs d’intèrprets de la Llei. Com tots, esperaven el Messies, però davant la dificultat i el pes de la Llei tota, i davant la fe de la gent senzilla, ells havien optat per descansar en un altre temple, van preferir les aparences a la veritat, i es van acontentar amb l’aplaudiment dels homes descurant el sentit de les Escriptures, la justícia i el dret. Nosaltres li volem demanar al Senyor que com les dues vídues (la de Sarepta i la de Jerusalem) sapiguem donar-ho tot, donar-nos del tot, doncs això manifestarà una fe en la promesa de Déu que no permetrà la nostra consumició sinó que ens donarà vida on sembla que tot és tenebra. I per la fe en Crist, Ell que com la vídua va passar desapercebut per a molts, serem pedres vives per a la construcció del nou Temple perquè molts es trobin amb Déu.
