Després d’haver celebrat la vinguda de l’Esperit Sant, que dóna origen a l’impuls missioner de l’Església, i que posa de protagonista a la fe en el Ressuscitat que regna ja a la dreta del Pare, celebrem aquest diumenge la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Podem així contemplar al protagonista de la gran història de la qual hem estat testimonis i beneficiaris, Déu mateix. En poder celebrar avui aquesta festa de l’amor de Déu, som conscients que no es tracta només d’un article de la fe, ni d’una doctrina que cal explicar sempre amb alguna comparació, sinó que la Trinitat no és si no l’amor de Déu en acció: Crist viu i l’Esperit Sant bufant en els cors.
Avui seria el dia del Te Deum, el dia d’elevar una fervent acció de gràcies al Déu de les misericòrdies, al Déu únic i sobirà, a la Divina Majestat. Tot comença, pansa i acaba per la Santíssima Trinitat: no tenim una altra. I per això avui estem alegres, perquè lloem al Senyor i perquè hem vist i conegut la seva glòria, hem tocat al seu Fill Jesucrist, i som dipositaris del seu mateix Esperit.
A tu, oh Déu, et lloem, a tu, Senyor, et reconeixem. A tu, etern Pare, et venera tota la creació. Els àngels tots, els cels i totes les potestats t’honren. Els querubins i serafins et canten sense parar: Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu dels exèrcits. Els cels i la terra estan plens de la majestat de la teva glòria. A tu t’enalteix el gloriós cor dels apòstols, la multitud admirable dels profetes, el blanc exèrcit dels màrtirs. A tu l’Església santa, estesa per tota la terra, t’aclama: Pare d’immensa majestat, Fill únic i veritable, digne d’adoració, Esperit Sant, defensor. (Te Deum, traducció del llatí).
Som coneixedors del nom de Déu, del seu Fill estimat, de l’Esperit que el mou i el fa actuar. Però moltes vegades no som conscients d’aquest regal i d’aquesta responsabilitat. Si Déu és el nostre creador, i és el nostre feliç destí en aquesta vall de llàgrimes, sembla que en ocasions actuem i ens movem com si la llum que rebem de l’alt i que ens fa conèixer els passos que dóna Déu i els temps que es pren, no fos tal (moltes persones es perden buscant allò correcte, el que vol i no vol Déu). Només tres dades espantoses: més de cent mil avortaments a l’any, més de cent mil divorcis a l’any, i posició privilegiada d’Espanya en el rànquing de consum de drogues. Ah no, però això no té a veure amb Déu! Poques veus s’aixequen per fer-nos veure que aquestes dades mostren una conducta humana aberrant, i una antropologia i visió de l’home allunyada de Déu. A l’Església, avui, com en els temps dels Apòstols, el protagonista és l’Esperit Sant, és la nostra única esperança. Som els seus temples, som testimonis de Jesús ressuscitat, ens espera la glòria si desitgem fer la voluntat de Déu que ens proposa cada dia i ens fiquem en el cap: “Ves, ven allò que tens i dóna-ho als pobres; després vine i segueix-me.” (Mc 10, 21). Jesucrist i jo majoria absoluta.
