Dijous passat vàrem celebrar la Solemnitat de Tots Sants, la festa en la que els cristians celebrem a tots els sants, que estan ja veient Déu cara a cara, els que han estat canonitzats i els que no, els que coneixem i els que fins que no arribem al cel no coneixerem. és una festa alegre, plena de llum, doncs se’ns recorda que és possible ser sant, que estem cridats pel Senyor a la santedat i que si germans nostres han arribat a viure un vida senzilla entregada a Crist i als demés, deixant-se cada dia mirar per Crist i respondre al seu inmens amor, ¿per què nosaltres no podríem ser sants? Avui també és possible ser sant, i així trobar l’alegria.
Els sants són persones impressionants, úniques, entusiastes, boges, enamorades del Crist. Tenim per exemple a sant Pau, un autèntic remolí, un apòstol de cap a peus, una persona sense llar ni pàtria que recorria el món sencer predicant a Crist. Crec que sant Pau és una d’aquestes persones amb la que no voldries creuar-te pel carrer.
Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots, tres vegades m’han flagel.lat, una vegada m’han apedregat, tres vegades he naufragat i he passat una nit i un dia sencers a la deriva en alta mar. M’he trobat sovint fent llargs viatges a peu, en perills de rius i perills de lladres, perills de part de la gent del meu llinatge i perills de part dels pagans, perills a la ciutat i perills en despoblat, perills a la mar, perills per part dels falsos germans; treballs i fatigues, sovint nits en blanc, fam i set, sovint sense menjar, passant fred i sense roba. I a tot això cal afegir-hi el meu neguit de cada día, la preocupació per totes les esglésies. (2 Cor 11, 24-28)
El seu amor pel Crist era fort, doncs enmig d’aquells perills, turments i aventures no va deixar un sol dia la seva responsabilitat diària: la preocupació per totes les Esglésies, és a dir, l’amor per tots els cristians als que ell portava en el més profund del cor, cor que s’assemblava ja mes al del Bon Pastor que al seu propi.
Tenim també a sant Francesc d’Asís, un autèntic gegant de la santedat, un autèntic enamorat del Crist i del seu Evangeli, que va viure per allà on passava. S’explica d’ell que anava pels camins i pel camp cridant:
¡ L’Amor no és estimat, l’Amor no és estimat !
Aquestes paraules seves, avui també arriben a nosaltres.
S’ha dit que Francesc representa un “alter Christus”, era veritablement una icona viva de Crist. Va ser també considerat el “germà de Jesús”. En efecte, aquest era el seu ideal: ser com Jesús, contemplar al Crist de l’Evangeli, estimar-lo intensament, imitar les seves virtuts. En particular, va voler donar un valor fonamental a la pobresa interior i exterior (…) Feliços els pobres d’esperit perquè d’ells és el regne dels cels (Mt 5,3) (Benet XVI sobre sant Francesc)
I finalment una història d’Ars, el poble del que va ser rector el sant cur d’Ars. Ell, el rector, es va adonar un dia de que cada matí entrava a l’església un camperol durant uns pocs minuts abans de seguir el seu camí cap al camp on li esperava el seu dia de feina. Un dia, el cura d’Ars li va preguntar que què era exàctament el que ell feia a l’església cada matí, i el llaurador senzill li va respondre:
Doncs entro, el miro i Ell em mira.
