En la tradició dels pobles d’Orient Mitjà el mar ha estat sempre el lloc de les forces caòtiques del mal, oposades a Déu. Jesús deixa la riba de per passar a l’altra banda, a la costa occidental del llac de Galilea. Enmig de la travessia del mar s’aixeca un fort temporal, com si les forces del mal volguessin obstruir la difusió de l’Evangeli del Regne de Déu. El Crist demana fe en la seva divinitat i confiança. ¿Què fem nosaltres davant els sofriments, els perills, els inconvenients, les tempestes que se’ns presenten en la nostra vida personal, familiar o social? ¿Confiem realment en el poder de Déu?
Quan estem navegant bé, aparentment sense problemes, sense tempestes, potser ni pensem en Déu. Però quan la travessia es fa difícil i venen onades turbulentes, pensem que Jesús dorm i que no l’importa la situació per la qual passem. Nosaltres, igual que l’Església, no ens escaparem pas de les diverses tempestes que Déu vol o permet a la nostra vida. Han passat més de 2000 anys des de que Jesucrist va fundar l’Església. Han passat més de 2000 anys de cristianisme i sembla que tot s’ensorra; sembla que les noves doctrines religioses estan prenent el lloc de l’Església, però no és així. L’Església sembla naufragar en la tempesta del món i en els problemes que se li presenten; però cada cop que els homes dubtem s’alça una veu que sembla despertar d’una llarga son: «¡No tingueu por, tingueu fe!» I el mar torna a la calma: la barca de Pere segueix el seu rumb a través dels anys, els segles i els mil·lennis.
El Crist no és lluny de nosaltres; dorm al costat del timó per tal que, quan defalleixi la nostra fe, quan estiguem tristos i desemparats, Ell pugui agafar el timó de la nostra vida. A més, al mar de la nostra vida hi brilla una estrella, llampega en cel de la nostra ànima l’estrella de Maria, perquè no perdem el rumb. ¡Quantes situacions d’angoixa, de perill hi vivim!
Sigui en tempesta o en calma, Déu hi és present. I Ell vol que ens adonem que hi és, present a la vida de cadascun de nosaltres, esperant que ens adonem de la seva presència silenciosa. En tot moment, de tempesta o de calma, el Senyor vessa les seves gràcies per guiar-nos en aquesta vida que és la travessia que ens condueix a l’altra: la Vida Eterna.
