En iniciar el seu pontificat, “un dels més breus de la història”, allà en el llunyà 1978, el Papa Joan Pau I va escollir com a lema una sola paraula: “humilitas” (humilitat). Aquesta paraula prové del llatí “humus”, que significa “terra fèrtil”. La humilitat no és pas el que tot sovint entenem: las falsa docilitat borreguera, mirar d’imaginar que som els pitjors del món i procurar de fer veure als altres que la nostra falsa manera d’actuar indica que n’estem convençuts. La humilitat és la situació de la terra. La terra sempre hi és, sempre, sense que ningú no li presti atenció, mai no és recordada i sempre és trepitjada per tothom. Quelcom deixat de banda on llencem els residus, allò que no necessitem pas. La terra hi és, silenciosa i acceptant-t’ho tot i traient de manera miraculosa de tots els residus noves riqueses malgrat la corrupció, transformant la mateixa corrupció en potència de vida i en noves possibilitats de creació, oberta al sol i a la pluja, preparada per a rebre qualsevol llavor que sembrem i capaç de donar trenta, seixanta o cent vegades més per cada llavor. I per a realitzar-ho, posem al servei d’aquesta causa totes les qualitats que Déu ens ha donat, el nostre treball, els nostres esforços i els nostres estudis, res de tot això no és sobrer.
Això és quelcom fonamental: és en la feblesa on Déu manifesta el seu poder i aquesta és la situació en la qual l’absència de Déu es pot tornar presència de Déu. No podem capturar Déu. No és en el regne dels drets, sinó en el de la misericòrdia on podrem trobar Déu.
El nostre model principal d’humilitat és el mateix Jesucrist:
Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Filipencs 2,6-11).
Aquest ensenyament de l’apòstol ens dóna la clau per entendre i viure el Nadal: Déu ve a nosaltres, assumeix la nostra naturalesa i es fa home, el contemplem en la petitesa d’un infant que ha estat pastat del nostre fang; i en Ell, la nostra condició terrenal assolirà la realitat celeste. Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a fer-se Déu.
