sacerdotes-min

Celebrem avui el Dia del Seminari. L’Església ens exhorta a recordar els seminaristes i a pregar per les vocacions sacerdotals. De fet aquesta és l’única intenció per a la qual Nostre Senyor ens va demanar pregar d’una manera explícita: «Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Mt 9,38). Evidentment, amb això no vull dir, ni molt menys, que no haguem de pregar també per moltes altres intencions que manifesten les necessitats de l’Església i del món.

Demanem a Déu i esperem que de la nostra comunitat sorgeixin vocacions al sacerdoci i que puguem també acompanyar d’altres joves en el camí del ministeri sacerdotal. L’Esperit bufa allà on vol i de vegades crida a qui menys ho esperes. Tenim il·lusió i ganes per desvetllar vocacions i formar sacerdots. Ara bé, ¿què n’esperem d’ells? Aquí és on hem de clarificar moltes expectatives, per no caure en errors que desviarien l’autèntica vocació. Molt sovint, i sobretot en l’època que ha vingut després del Concili Vaticà II, esperem del sacerdot moltes coses que li hem sobreafegit, però que no pertanyen a la seva essència, a la seva missió, ni al seu caràcter sacerdotal. En molts llocs, hom ha passat d’aquella reverència que abans hom tenia al prevere a la consideració de que a la comunitat tots som iguals i el capellà és un més de la colla. El prevere ha estat desproveït del seu caràcter sacerdotal i s’ha convertit en un animador de la comunitat; ja no és el qui presideix in persona Christi els sants misteris amb les seves mans ungides amb l’oli del sant crisma, i ha passat ha convertir-se en un animador litúrgic, enmig d’una litúrgia que ha acabat perdent el seu caràcter sagrat per convertir-se en una mena de festival. Almenys, aquesta és la visió, un tant trista, que ofereixen avui dia bon nombre de capellans i de comunitats cristianes.

Desproveït d’allò que el caracteritza com a sacerdot, la seva configuració a Crist, Cap de l’Església que dóna vida al Cos, el prevere ha passat a convertir-se en un gestor, en un directiu, en un showman, en un animador, en un líder social o en una mena de bruixot de la tribu que fa cerimònies i ritus per sacralitzar els moments importants de la vida, i totes aquestes funcions són les que hom acostuma a demanar-li. Però són pocs els que li demanen allò que es deriva del que realment ell és i que brilla en el seu ministeri, allò que cap home més que ell pot donar: ser pont entre el cel i la terra, fer present Jesucrist en l’Església, presentar a Déu les pregàries de l’Església i les necessitats del gènere humà i fer davallar sobre l’Església i la humanitat la benedicció de Déu, presidir en representació del Crist el misteri i sacrifici eucarístic i els altres sagraments, reconciliar l’home amb Déu en la penitència, ser un home de pregària i de consell, ser un home de Déu, en definitiva.

Tot això és el que hem d’esperar dels sacerdots i el que els hi hem de demanar, al mateix temps que també els hi donem el nostre recolzament i els acompanyem amb la pregària.