Recentment han aparegut unes pintades a diversos llocs de la població i el nostre campanar, recent restaurat, no s’ha vist exempt d’aquesta “decoració mural”. No tinc ni idea de qui són els autors, puix que s’amaguen darrere l’anonimat i d’una pretesa ideologia de llibertat; però sí que puc dir que els seus són actes d’incivisme i d’insolidaritat. ¿Quin sentit té avui dia embrutar les parets? ¿per què no fan les pintades a la façana de casa seva?
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per ningú
, diu la regla d’or. Dono per reconegut el dret a la llibertat d’expressió, però penso que aquest es pot exercir molt bé a través d’altres mitjans avui a l’abast de tothom: diaris, revistes, ràdio, televisió, internet… Aprofitar aquests mitjans facilitaria més la creació de corrents d’opinió i fòrums de debat amb una participació ciutadana més activa.
Per altra banda, el missatge de les pintades, que deien
Nosaltres parim, nosaltres decidim
, el trobo completament totalitari, quasi neonazi. Si hom parla de parir és que implícitament hom reconeix que hi ha una vida humana en camí. Defensar l’avortament com un pretès dret és veure la vida humana incipient com una amenaça i alhora és reconèixer que, per molt que hom ho vulgui dissimular, es tracta realment d’un ésser humà, ja que si de l’embaràs en sortís un gos, una mona, una granota o una serp no hi hauria cap problema. L’avortament tanca les portes al futur; la Mare Teresa de Calcuta deia aquestes paraules plenes de saviesa i de sentit:
La humanitat no gaudirà mai de pau mentre no desterri la lacra de l’avortament
Si mirem la història, ens adonarem que els defensors de l’esclavitud eres persones lliures i ara veiem que els qui defensen l’avortament són persones a les quals s’els ha donat l’oportunitat de viure. I quant a les decisions, ¿és només una qüestió de la mare? ¿no hi ha també un pare que ha de tenir veu i vot? I si parlem de mare i pare, ¿no estem reconeixent que la vida que s’està gestant no és un “producte” sinó una veritable vida humana?
Desitjo de tot cor que la nostra ciutat sigui coneguda arreu com un indret de cultura i civisme, on totes les opinions es puguin expressar per mitjà dels canals adients, i alhora també on la veritat sobre l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, s’obri camí.
