¿Què passaria si en un edifici públic hom posés una estàtua, un bust o un quadre del déu grec Zeus que hagués costat uns trenta mil euros? Molt possiblement no passaria res. ¿Què passaria si el ministre d’economia col·loqués al rebedor del seu ministeri una figura policromada de Sant Vicenç Ferrer, patró de les facultats d’economia, el cost de la qual fos d’uns deu mil euros? Podem imaginar-nos que llavors tindria lloc la reclamació d’una o de diverses instàncies socials que argumentarien que Espanya és un estat laic en el qual les figures religioses no han d’ocupar lloc en l’espai públic. Farien soroll als mitjans de comunicació i, si calgués, anirien als tribunals.
No ho farien pas, contra Zeus “que en el fons és també una figura religiosa”, però sí contra un pessebre, un crucifix o la imatge d’un sant. ¿I per què? Està molt clar: Zeus està mort; en canvi, Jesucrist i els seus sants estan vius, per això molesten i són intolerables. Estan tan vius que celebrem el naixement d’un nadó, i ho anem celebrant des de fa dos mil anys. ¿Hi ha alguna prova més gran que Jesús està viu? El naixement d’un nadó és la màxima expressió de la vida, i no hi ha res que sigui més vital que un nadó. Chesterton, sempre tan genial en les seves paradoxes, va afirmar que la repetició d’alguna cosa, lluny de ser símptoma de cansament, és signe de vitalitat. Es pregunta l’escriptor britànic: ¿qui es cansa abans d’un joc, l’infant o l’adult? Per això molesta el cristianisme: perquè està viu, és a dir, perquè és veritat, perquè aguanta el pas del temps i sempre dóna esperança a l’ésser humà. No és en va que el cristianisme no és pas una religió que els homes haguem construït, sinó més aviat una fe que hem rebut, com rebem un nadó sense merèixer-lo, com un regal.
He mirat d’expressar amb les meves pobres paraules la idea que el cristianisme és una fe viva. Molt millor ho va saber expressar l’escriptor abans esmentat, Chesterton, en el seu llibre El color d’Espanya i altres assaigs (Ed. Espuela de Plata, p. 103):
Mai no vaig sentir parlar de cap cas en què els escèptics pagans es fessin iconoclastes i sortissin a destrossar les deïtats populars en nom de la veritat abstracta. Acceptaven la lira d’Apol·lo o el caduceu de Mercuri com nosaltres acceptem Cupido en una carta amorosa o a una nimfa en una font de pedra. Podem dir que el cupido s’ha vulgaritzat i ja no és de cap manera un déu. Podem dir que la nimfa s’ha trobat amb la Medusa i s’ha convertit en pedra. Potser que al fons dels seus cors sentissin els pagans que la seva religió estava morta. Però, precisament perquè estava morta, no van tenir cap necessitat de fer esforços per matar-la. Si el cristianisme fos realment un dels cultes que hom estudia en la religió comparada, si fos de debò “com tot sovint diuen els seus crítics” un muntatge construït amb materials agafats del paganisme o de l’antiga religió egípcia, si fos en realitat només un dels darrers mites o rituals de la llarga mort immortal de l’Imperi Romà, no hi hauria cap mena de raó perquè qualsevol persona no pogués fer servir els seus símbols de la mateixa manera que hom pot fer servir els símbols de les nimfes i els cupidos. La raó veritable de per què el cristianisme molesta està en que es diferencia en un petit detall de totes aquestes belles religions antigues: en què no està morta. Tothom sap en el fons del seu cor que no està morta, i els que millor ho saben són aquells que volen que mori.
