Jo, el Senyor, t’he cridat amb justícia, t’he agafat de la mà, t’he format i t’he fet aliança d’un poble, llum de les nacions. Perquè obris els ulls dels cecs, treguis als captius de la presó, i de la masmorra als que habiten les tenebres.
Amb aquestes paraules de Isaies, que trobem en la primera lectura d’aquest diumenge, ens apropem al sentit profund d’aquesta festa, a la crida que suposa per a tots la celebració del baptisme de Jesús. Ell és la llum de les nacions, Ell és l’ungit per l’Esperit Sant, el fill estimat del Pare, el seu predilecte. Així doncs veiem com la litúrgia de l’Església ens porta de la mà de de l’inici de l’Advent, i avui contemplem al nen de Betlem, al nen exiliat a Egipte, mostrant davant tots la seva veritable identitat, el seu interior. Avui se’ns manifesta Déu, avui Jesús ens vol ensenyar més sobre el Pare, ens vol mostrar el seu rostre, no es tracta tant d’una espècie d’aniversari del baptisme del Senyor, Ells ens vol dir de nou qui és Ell, qui és el seu Pare i el seu Esperit:
Tan bon punt es va batejar Jesús, va sortir de l’aigua; esva obrir el cel i va veure que l’Esperit de Déu baixava com un colom i es posava sobre Ell, i va venir una veu del cel que deia: Aquest és el meu Fill, l’estimat, el meu predilecte. (Mt. 3, 16-17)
Per aquest motiu Jesús és la llum de les nacions, i és el que ha pogut passar per la vida fent el bé (cf. Hch 10, 38). Per tant el missatge d’avui és crucial, és integral, Déu ens surt a l’encontre i brilla davant nostre en tota la seva bellesa i plenitud, Jesús ens mostra aquest misteri, Ell és al centre. Només perquè Ell és Déu, és llum per a nosaltres, és esperança i és Vida en la nostra petita vida de cada dia.
Al mateix temps comencem un nou any; un nou pas al capdavant se’ns proposa a tots, una infinitat d’expectatives planegen sobre nosaltres esperant la resposta d’homes valents i audaços. Nosaltres no som molt valents, nosaltres els cristians som més aviat persones descuidades, oblidades del gran tresor que tenim, la llum de les nacions, el fill estimat i predilecte del Pare. I és que l’egoisme ens paralitza, l’individualisme ens fa sortir corrent davant qualsevol problema o necessitat que requereixi d’una ajuda desinteressada. I així, per mirar-nos tant a nosaltres deixem de veure la llum que brilla avui sobre nosaltres, complint així la dita: la corrupció del millor es converteix en el pitjor. La paràlisi del batejat es converteix en el pitjor que pugui existir sobre la terra.
Avui sóm al davant del que sembla un desmantellament de molts d’aquells drets i necessitats que ha tutelat l’Estat i la família, veiem que en el fons estaven fonamentats només en la prosperitat econòmica i social i en la viabilitat de finançar-los per a tots sense molts problemes, i que quan han faltat els mitjans econòmics per mantenir tota aquesta xarxa d’assistència a la dignitat humana i familiar, la resposta de molts ha estat curta i clara: el que no sigui viable, el que no sigui rendible, o cau pel seu propi pes o que vingui algú per compte propi a aixecar-ho. Aquesta actitud pot ser contagiosa: l’actitud de “sortir per cames” mentre jo em vaig buscant i trobant les meves castanyes.
Avui, dotze de gener, ve Crist a les nostres vides, la nostra llum, la llum de les nacions, la veritat que ens salva i ens allibera. Qui combatrà avui en el bàndol de l’Església, qui s’unirà en llaç fort a la causa de l’Església al món, que segueix fent aigües per onsevulla? No podem també sortir “per cames”, Jesús s’ha arremangat i s’ha inclinat sobre el món.
