Fa dos mesos teníem, com avui, una celebració centrada en l’Eucaristia: el Dijous Sant. l’Eucaristia és prou important i rica per dedicar dues celebracions especials cada any. La d’avui té un caràcter potser més festiu, d’acció de gràcies cordial per aquest do del Senyor a les seva Església. No podem oblidar el caràcter pasqual -de relació directa amb la Mort i Resurrecció del Senyor- de cada celebració de l’Eucaristia. El Corpus d’enguany convida a donar relleu al tema del Aliança. En parlen directament la primera lectura i l’evangeli. és una manera pròpia del poble d’Israel d’entendre, viure i celebrar la relació amb Déu, que Jesús assumeix en el Sant Sopar donant-li un contingut nou i definitiu.
Llegint l’evangeli d’avui, crida l’atenció que dedica més espai a parlar dels preparatius per al sopar pasqual, que a la narració de la institució de l’Eucaristia. Convida a cada assemblea que celebra a preguntar-se com preparem i com ens preparem per a cada celebració. L’Eucaristia no pot ser mai una cosa banal ni rutinària. Ni tampoc individualista (entre Jesucrist i jo). Si no hi ha sentit i vivència de família, de comunitat, de ser membres del Cos de Crist, l’Eucaristia es devalua. L’Eucaristia ens parla de l’amor de Déu fet lliurament
Déu estima tant el món que ha donat el seu Unigènit. (Jn 3,16).
I aquest es va perdre a si mateix, es va fer Eucaristia i va dir:
Això és el meu cos que es lliurés per vosaltres, aquesta és la nova aliança en la meva sang (1Cor 11,24-25).
L’Eucaristia ens parla de l’amor de Déu fet comunió: “menjant i bevent … el que menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”. I per això va escollir elements senzills, elementals: el pa i el vi. Realitats que justifiquen i simbolitzen les suors i afanys de l’home; que uneixen les famílies per a ser compartits i que simbolitza el sosteniment bàsic, indicant-nos el sentit de la seva presència: alimentar la nostra fe i unir-nos com a família de fills de Déu. No és, doncs, un luxe per a persones piadoses; és l’aliment necessari per als que volem ser deixebles i dubtem i caiem. és el veritable “PA DELS POBRES”.
Però aquest amor de Déu ens urgeix. Crist fet presència ens urgeix que li fem present en la nostra vida, i ens empeny a estar presents, amb presència cristiana, al costat del proïsme.
Les tradicionals celebracions del Corpus tenen el perill de convertir-se en pomposes manifestacions de devoció popular que poden fer oblidar el sentit més genuí i primigeni de l’Eucaristia. Per no perdre la memòria, el millor és tornar a l’evangeli i rellegir, els relats de l’últim sopar. D’aquesta manera, quan al final de la consagració el sacerdot ens digui: “feu això que és el meu memorial”, entendrem que no n’hi ha prou amb repetir materialment els gestos i les paraules de Jesús. Més encara, ens sentirem convidats a identificar-nos amb les actituds de fons que el van portar a lliurar la seva vida per tots. Si no, la Comunió amb ell no serà expressió d’aliança, és a dir, d’una manera nova d’entendre les relacions amb Déu i amb els altres, sinó un ritus buit de contingut.
