La celebració de l’Eucaristia és l’actualització del Sacrifici de Jesucrist a la Creu i anticipació del Banquet del Regne de Déu que som cridats a compartir en la Glòria del cel; per aquestes dues raons, es tracta d’un banquet sacrificial. L’aliment de Vida Eterna que se’ns dóna, el Cos i la Sang de Crist, és la conseqüència de l’oferiment que el Senyor Jesús va fer d’Ell mateix al Pare per atorgar-nos el perdó dels pecats i donar-nos vida. En la percepció de la celebració de la Santa Missa hem de tenir present l’equilibri entre sacrifici i banquet. Tot això donaria peu a una llarga reflexió que no és ara l’objecte del present escrit, més aviat voldria fixar-me en un moment important com és el de la comunió i mirar de corregir un defecte que amb el pas del temps s’ha anat introduint i que, segons el meu parer, ha minvat el caràcter sagrat del moment i de la sensibilitat que tot creient ha de tenir respecte a la presència del Crist rebut en el sagrament. Recordem el que ens diu l’apòstol sant Pau: «qui menja i beu sense tenir present que es tracta del cos del Senyor, menja i beu la pròpia condemna» (1 Co 11,29).
Quan fins a mitjans del segle passat, la gent rebia la comunió de genolls i a la boca –postura que mai no ha estat abolida i que hom pot seguir practicant–, quedava clar que hom anava a combregar: no era possible aixecar-se i marxar del combregador sense que el sacerdot hagués dipositat el Cos de Crist a la boca del combregant, és a dir, sense haver combregat efectivament. El mateix passava quan es va permetre rebre la comunió drets, però encara a la boca –cosa que també es pot continuar fent sempre i quan hom manifesti un gest d’adoració a Jesús Eucaristia–. Però quan, per un indult de la Santa Seu concedit a les peticions d’algunes conferències episcopals, com les d’Alemanya o Holanda, després del Concili Vaticà II, es va estendre pràcticament per tot arreu el costum de rebre la comunió a la mà, es va produir aleshores un fet curiós: en comptes de sumir la sagrada comunió davant el sacerdot, molts recollien la sagrada forma i la menjaven a mida que s’anaven retirant cap al seu lloc. De vegades he hagut de perseguir algú per tenir la certesa que realment combregava.
L’obligació de portar una màscara amb motiu de la pandèmia ha agreujat la situació. Hem de recordar que anem a combregar –i això es fa sempre en presència del sacerdot o del ministre que l’ajuda– i no a recollir la comunió, hi ha una diferència important; per això, en atansar-nos i arribar davant del sacerdot o del ministre que l’ajuda, ens haurem tret la màscara i, sigui a la mà, sigui a la boca, menjarem amb reverència el Cos de Crist davant seu, ja que no rebem qualsevol cosa, sinó el mateix Déu fet home que ha volgut continuar la seva presència entre nosaltres a través del Sagrament de l’Eucaristia, perquè tothom se’n pugui beneficiar de la seva estada entre nosaltres i de la salvació que ens ha atorgat. I això un catòlic –que teòricament creu en la presència real de Jesús a l’Eucaristia– ho hauria de tenir clar.
