El temps de Pasqua és un temps de llum, de vida nova i d’alegria profunda. Hem celebrat que Jesucrist ha vençut la mort, que el sepulcre és buit i que la vida ha triomfat per sempre. Però la Pasqua no s’exhaureix en la Resurrecció: és també un camí obert cap a una promesa que encara s’ha de complir plenament. És el temps de l’espera, és el temps de l’expectació de l’Esperit Sant. Els deixebles, després de veure el Ressuscitat, no es llancen immediatament a conquistar el món. Jesús els demana quelcom sorprenent: que esperin. Que romanguin a Jerusalem fins que siguin revestits amb la força d’allò d’alt. Aquesta espera no és passiva, ni buida; és una espera plena d’oració, de comunió i de confiança. La Maria hi és present, aplegant els cors i sostenint l’esperança.
També nosaltres vivim sovint en una tensió semblant. Hem rebut la fe, coneixem el Senyor, participem de la seva vida… però sentim que encara ens falta alguna cosa. ¿No és veritat que molt sovint la nostra fe sembla feble, la nostra esperança vacil·lant i el nostre amor limitat? Necessitem l’Esperit Sant. Esperar l’Esperit Sant és reconèixer aquesta necessitat profunda. És obrir el nostre cor perquè Déu actuï en nosaltres. És disposar-nos a ser transformats des del nostre interior, a deixar que l’Esperit del Senyor ens doni coratge, llum i perseverança.
Sant Basili Magne afirmava: «Per l’Esperit Sant som restituïts al Paradís, tornem a la condició de Fills i ens és donada la confiança de cridar a Déu: Pare». Aquesta és la gran promesa que esperem: no solament una ajuda exterior, sinó una vida nova que neix en nosaltres. En aquest temps Pasqual ens hem de preguntar: ¿estic realment obert a l’acció de l’Esperit? ¿li deixo lloc en la meva oració, en les meves decisions, en la meva vida quotidiana? Esperant l’Esperit Sant, aprenem a desitjar-lo. I qui el desitja amb fe, ja comença a rebre’l.
