La Transfiguració de Crist és un moment de revelació i d’esperança. Al mont Tabor, Jesús es mostra gloriós davant Pere, Jaume i Joan, manifestant la seva divinitat i anticipant la seva victòria sobre la mort. En aquest misteri resplendeix el destí últim de l’ésser humà i del món sencer: la transformació en la llum de Déu. La Transfiguració no és un episodi aïllat, sinó que forma part del camí de Jesucrist cap a la Pasqua. Després d’anunciar la seva passió, el Senyor permet que els seus deixebles entrevegin la seva glòria, enfortint la seva fe per afrontar l’escàndol de la creu. De la mateixa manera, nosaltres, en el nostre pelegrinar cristià, necessitem moments de llum que ens sostinguin en l’esperança i ens impulsin a seguir a Crist amb fidelitat.
Però la Transfiguració no només ens parla del destí gloriós de Jesús, sinó també de la vocació de la humanitat. Déu no ens va crear per a la foscor del pecat ni per a la desesperança, sinó per a la vida plena en comunió amb Ell. La gràcia de Crist té el poder de transfigurar el nostre cor, sanant les nostres ferides, purificant els nostres desitjos i elevant-nos a la dignitat de fills de Déu. Com diu Sant Pau: «Nosaltres tots, amb la cara descobberta, reflectim com en un mirall la glòria del Senyor i ens anem transformant en la seva imatge amb una glòria creixent» (2 Cor 3,18).
La transfiguració de la humanitat no és un esdeveniment merament individual, sinó que té implicacions per al món sencer. Si l’ésser humà està cridat a la glòria de Déu, també ho està la creació. Sant Pau ens recorda que «tota la creació gemeix amb dolors de part, esperant la manifestació dels fills de Déu» (Rom 8,22). La nostra vocació cristiana ens impulsa a treballar per un món més just, més fratern i més en harmonia amb el pla diví. La Transfiguració de Crist ens crida, per tant, a la conversió. No podem quedar-nos en la contemplació passiva del misteri, sinó que hem de deixar-nos transformar per la gràcia per ser testimonis de l’Evangeli.
