Us explicaré una història que em passa sovint: Truco a algun amic o amiga i li faig la típica pregunta, com estàs? I em contesta: bé, però la mare és a l’hospital. I quant de temps porta?, li pregunto. Va ingressar la setmana passada, em costesten. Li pregunto: Com està? És greu?
I em contesta: S’ha trencat el fèmur. Té per dies d’ingrés. I li pregunto: Has demanat el servei religiós? Saps que la teva mare és creient. I em contesta: No. No hi hem pensat. Diumenge va veure la missa a la tele.
Aquesta situació és habitual, persones ingressades que pateixen malalties importants, o no tant, que requereixen ingressos hospitalaris, o persones que a causa de la malaltia o de l’edat es queden a casa, i queden allunyats de la comunitat cristiana. A les parròquies només veiem que han deixat de venir, però no sabem què els hi passa, no tenim el seu telèfon i no podem contactar-hi. Quan estem malalts, és tota la persona la que emmalalteix: una part n’és el cos, i els metges i els hospitals són necessaris, però també ens cal l’acompanyament de la família, dels amics, i l’acompanyament en la fe, un acompanyament d’esperança, un acompanyament que ens doni el confort de sentir-nos estimats per Déu mitjançant els sagraments.
No hem de tenir gens de por, no hem de pensar que molestem: als hospitals i a les parròquies hi ha laics i laiques, religiosos i religioses, diaques, preveres, encarregats de la pastoral de la salut, que ens visiten, ens porten la comunió, ens porten la Unció dels malalts, ens acompanyen a viure la nostra malaltia des de la fe en Crist Ressuscitat. Si us plau, si estàs a l’hospital, demana el servei religiós a les infermeres; si estàs a casa, demana a algú que passi per la parròquia i parli amb el mossèn. Els malalts necessiten com ningú la carícia de la fe. «Tot allò que feu a un d’aquests malalts, a mi m’ho feu». (cf Mt 25, 36b.40).
