Jesús sabía molt bé com gaudien els pagesos de Galilea en les noces que se celebraven a les aldees. Sens dubte. Ell en va prendre part en més d’una. ¿Quina experiència hi podia haver més joiosa per aquella gent que ser convidats a un casament i poder seure amb els veïns a compartir junts un banquet de festa? Aquest record viscut des d’infant va ajudar Jesús més tard a comunicar la seva experiència de Déu d’una manera nova i sorprenent. Segons Ell, Déu està preparant un banquet final per a tots els seus fills, puix que vol viure tothom assegut al seu costat fruint per sempre d’una vida plenament feliç. Podem dir que Jesús va entendre tota la seva vida com l’oferiment d’una gran invitació en nom de Déu a aquesta festa final. Per això Jesús no imposa res per força, no pressiona pas ningú. Anuncia la Bona Notícia de Déu, desvetlla la confiança en el Pare, encén l’esperança en els cors. A tothom li arribarà la seva invitació.
Què se n’ha fet d’aquesta invitació de Déu? Qui l’anuncia? Qui l’escolta? On es parla a l’Església d’aquesta festa final? Satisfets amb el nostre benestar, sords a tot allò que no siguin els nostres interessos immediats, ¿no necessitem ja a Déu? Ens estem acostumant de mica en mica a viure sense necessitat d’alimentar una esperança última?
Jesús era realista. Sabia que la invitació de Déu pot ser rebutjada. En la paràbola dels «convidats a les noces» hom parla de diverses reaccions dels convidats. Uns refusen la invitació conscientment i rotunda: «No han volgut venir». Altres responen amb absoluta indiferència: «No en van fer cas». Els importen més llurs terres i negocis. Però, segons la paràbola, Déu no es desanima. Per sobre de tot hi haurà una festa final. El desig de Déu és que la sala del banquet sigui plena de convidats.
