Aquesta setmana celebrem la realitat d’un misteri salvador expressat en el Credo i que resulta molt consolador: «Crec en la comunió dels sants». Tots el sants, des de la Mare de Déu, que han passat ja a la vida eterna, formen una unitat: són l’Església dels benaurats, als qui Jesús felicita: «Benaurats els nets de cor, són ells els qui veuran Déu» (Mt 5,8). Al mateix temps, també estan en comunió amb nosaltres. La fe i l’esperança no ens poden unir perquè ells ja gaudeixen de l’eterna visió de Déu; però ens uneix, en canvi l’amor «que no passarà mai» (1 Cor 13,13); aquest amor que ens uneix amb ells al mateix Pare, al mateix Crist Redemptor i al mateix Esperit Sant. L’amor que els fa solidaris i sol·lícits amb nosaltres. Per tant, no venerem els sants només per llur exemplaritat, sinó sobretot per la unitat en l’Esperit de tota l’Església, la qual s’enforteix amb la pràctica de l’amor fratern.
Per aquesta profunda unitat, ens he de sentir a prop de tots els sants que, abans que nosaltres, han cregut i esperat el mateix que nosaltres creiem i esperem i, sobretot, han estimat rl Pare Déu i els seus germans els homes, procurant d’imitar l’amor de Crist.
Els sants apòstols, els sants màrtirs, els sants confessors que han existit al llarg de la història són, per tant, els nostres germans i intercessors; en ells s’han complert aquestes paraules profètiques de Jesús: «Benaurats sereu quan us insultaran, us perseguiran i diran contra vosaltres tota mena de calúmnies per causa meva. Alegreu-vos i feu festa perquè la vostra recompensa serà gran en el cel» (Mt 5,11- 12). Els tresors de llur santedat són béns de família, amb els quals hi podem comptar. Aquests són els tresors del cel que Jesús invita a aplegar (cf. Mt 6,20). Com afirma el Concili Vaticà II, «llur sol·licitud fraterna ajuda, i molt, la nostra feblesa» (Lumen gentium, 49). Aquesta solemnitat ens aporta una notícia reconfortant que ens invita a l’alegria i a la festa.
