Les dones, que havien restat fidels al peu de la creu com a representants de l’Església que estima, segueixen exercint aquest mateix paper en el matí de Pasqua. És certament sorprenent que les dones no s’espantin davant els terribles esdeveniments ocorreguts, ni tan sols pensen en la impossibilitat de realitzar el seu piadós desig: «¿Qui ens farà rodolar la pedra a l’entrada de l’sepulcre?», sinó que persisteixen impertorbables en llur propòsit d’embalsamar el cadàver de Jesús per protegir-lo de la descomposició en la mesura del possible. Això té alguna cosa d’aquesta ingènua pietat popular que amb un instint segur segueix el seu camí contra tots els impediments externs i contra totes les reserves espirituals. I aquesta pietat de les santes dones es veu recompensada, ja que el mateix Déu elimina els obstacles -la pedra estava ja corrida¬- i quan les dones, a la fi del seu pelegrinatge sense circumstàncies ni reflexions, penetren al santuari de la tomba buida, els proporciona una explicació tranquil·litzadora davant del fet meravellós que s’acaba de produir.
El discurs de l’àngel és d’una bellesa sublim, sobrenatural: no es podria haver parlat d’una manera més amable i al mateix temps més pertinent. La tranquil·litat que se’ls transmet al principi permet comprendre a les dones allò que se’ls diu. L’àngel pregunta, doncs sap el que busquen: un home concret, «Jesús, el Natzarè», que va morir abans-d’ahir. I a continuació es produeix aquesta senzilla declaració, com si fos evident: «No és aquí, ha ressuscitat!»
I finalment l’àngel els transmet l’ordre de comunicar la notícia als deixebles, i com a prova que allò que es diu és veritat, recorre al testimoni de Jesús mateix: «Allà el veureu, com us va dir». «A Galilea», a la vostra terra, on us trobeu com a casa i on tot va començar per a vosaltres. Es tracta de la seva pàtria, però sobretot també de la vostra, i el trobareu allà on es desenvolupa la vostra vida quotidiana.
