Avui, l’Evangeli ens parla de l’última vinguda del Fill de l’home. S’acosta el final de l’any litúrgic i l’Església ens presenta la Parusia, i a el mateix temps vol que pensem en les nostres darreries: mort, judici, infern o cel. La fi d’un viatge condiciona la seva realització. Si vols anar a l’infern, et podràs comportar d’una manera determinada d’acord amb el terme del teu viatge. Si esculls el cel, hauràs de ser coherent amb la Glòria que vols conquerir. Sempre, lliurement. Ningú no hi va a l’infern per força; ni al cel, tampoc. Déu és just i dóna a cadascú allò que s’ha guanyat, ni més ni menys. No castiga ni premia arbitràriament, mogut per simpaties o antipaties. Respecta la nostra llibertat. No obstant això, cal tenir present que en sortir d’aquest món la llibertat ja no podrà escollir. L’arbre romandrà estès pel cantó en què haurà caigut. «Morir en pecat mortal sense estar-ne penedit ni acollir l’amor misericordiós de Déu significa quedar separat d’Ell per sempre per la nostra pròpia i lliure elecció» (Catecisme de l’Església n. 1033).
Una crida al realisme. Jesús no augura als seus seguidors en cap moment un camí fàcil d’èxit i glòria. En canvi, els fa entendre que la seva llarga història serà plena de dificultats i lluites. És contrari a l’esperit de Jesús conrear el triomfalisme o alimentar la nostàlgia de grandeses. Aquest camí, que a nosaltres ens sembla estrany i dur, és el més adient per a una Església fidel al seu Senyor.
No a la ingenuïtat. En moments de crisi, desconcert i confusió no és estrany sentir missatges i revelacions que proposen nous camins de salvació. Aquestes són les consignes de Jesús. En primer lloc, «no us deixeu enganyar»: no caure en la ingenuïtat de donar crèdit a missatges aliens a l’evangeli, ni fora ni dins de l’Església. Per tant, «no aneu amb ells»: No seguir els qui ens separen de Jesucrist, únic fonament i origen de la nostra fe.
Centrar-nos en l’essencial. Cada generació cristiana té els seus propis problemes, dificultats i recerques. No hem de perdre la calma, sinó assumir la nostra pròpia responsabilitat. No se’ns demana res que estigui per sobre de les nostres forces. Comptem amb l’ajuda del mateix Jesús: «Jo us donaré paraules i saviesa»… Fins i tot en un ambient hostil de rebuig o desafecte, podem practicar l’evangeli i viure amb seny cristià.
L’hora del testimoniatge. Els temps difícils no han de ser temps de lamentacions, de nostàlgia o desànim. No és l’hora de la resignació, la passivitat o la dimissió. La idea de Jesús és una altra: en temps difícils «tindreu ocasió de donar testimoniatge». És ara precisament quan cal revifar entre nosaltres la crida a ser testimonis humils però convincents de Jesús, del seu missatge i del seu projecte.
Paciència. Aquesta és l’exhortació de Jesús per als moments durs: «Sofrint amb constància, us guanyareu per sempre la vostra vida». El terme original pot ser traduït in-distintament com «paciència» o «perseverança». Entre els cristians parlem poc de la paciència, però avui és més necessària que mai. És el moment de conrear un estil de vida cristiana, pacient i tenaç, que ens ajudi a respondre a noves situacions i reptes sense perdre la pau ni la lucidesa.
