Una nit un home va somiar que es trobava davant Déu.
– ¿T’agradaria entrevistar-me?– li preguntà nostre Senyor.
– Si teniu temps…,– li va respondre l’home.
Déu somrigué.
– El meu temps és etern, ¿què em vols preguntar?
– ¿Quina opinió teniu de mi?– Va preguntar aquell bon germà.
I Déu li respongué:
– Estàs tan neguitós pel futur que t’oblides del present; vius la vida sense present i com si mai no t’haguessis de morir. I mors com si mai no haguessis viscut… Tens pressa perquè els teus nens creixin i, tan aviat han crescut vols, novament que siguin nens. Perds la salut per fer diners i després fas servir els diners per recuperar la salut.
Les mans de Déu van prendre les mans d’aquell home i tots dos van restar en silenci una estona, llavors l’home li va preguntar:
– Pare, digueu-me quines lliçons voleu que aprengui.
Déu va respondre amb un somriure:
– Vull que aprenguis que no pots fer que tothom t’estimi, però el que sí pots fer és estimar tothom. Vull que aprenguis que el més valuós no és el que tinguis a la vida, sinó el fet que tens vida. Vull que aprenguis que no és bo que et comparis amb els altres. Vull que aprenguis que una persona rica no és la que té més, sinó la que necessita menys. Vull que aprenguis que només calen uns pocs segons per ferir profundament una persona que estimes, i que potser calen molts anys per cicatritzar la ferida. Vull que aprenguis que només hom pot aprendre a perdonar perdonant. Vull que aprenguis que hi ha persones que t’estimen entranyablement i que moltes vegades no saben pas com expressar-ho… Vull que aprenguis que dues persones poden
mirar la mateixa cosa i totes dues percebre quelcom diferent. Vull que aprenguis que perdonar els altres no és fàcil, i que perdonar-se un mateix és el primer pas… I, sobretot, vull que aprenguis que jo sempre sóc aquí per a tu… SEMPRE.
