Per què el Senyor Jesús ha anomenat els seus deixebles “la sal de la terra”? (…). Com sabeu, l’afirmació de Jesús s’insereix en el sermó de la muntanya, la lectura de la qual va començar el diumenge passat amb el text de les vuit benaurances: Jesús, envoltat d’una gran munió, està ensenyant als seus deixebles (cf. Mt 5, 1), i precisa-ment a ells, com d’improvís, els hi diu no que “han de ser”, sinó que “són” la sal de la terra. En una paraula, es diria que Ell, sense excloure òbviament el concepte de deure, designa una condició normal i estable del discipulat: no s’és veritable deixeble seu, si no s’és sal de la terra. D’altra banda, resulta fàcil la interpretació de la imatge: la sal és la substància que s’usa per donar sabor als menjars i per preservar-les, a més, de la corrupció. El deixeble de Crist, doncs, és sal en la mesura en què ofereix realment als altres homes, més encara, a tota la societat humana, quelcom que serveixi com un saludable ferment moral, alguna cosa que doni sabor i que tonifiqui. (…) Aquest fermento només pot ser la virtut. (Benet XVI).
Les paraules de Jesús en l’evangeli d’aquest diumenge bé les podem concentrar en aquesta paraula: virtut. Les virtuts són hàbits bons que Déu infon en la nostra ànima (si són sobrenaturals) i que es podrien comparar a un múscul, però espiritual. Si no exercitem els músculs i articulacions que Déu ha posat en nosaltres per perseguir el bé i la veritat, llavors fàcilment caiem en els vicis, perdem de vista Déu, summe bé, i ens anem fent nosaltres mateixos jutges benèvols de la nostra impotència i fracàs.
Les virtuts són l’explicació de la vida cristiana; no les naturals, que s’aconsegueixen amb les forces pròpies de l’home, sinó les sobrenaturals, que Déu infon directament en les nostres ànimes. Avui dia són freqüents les comparacions en els mitjans de comunicació de l’Església amb, exclusivament, les seves obres assistencials. Fins i tot alguns, volent defensar a l’Església avui, només esgrimeixen motius quantitatius en el que a l’assistència humanitària es refereix.
L’Església com a cos místic de Crist que viu en nosaltres, els seus membres, s’entén i s’expressa només per les seves virtuts, per les forces que Déu ha posat en els nostres cors i que requereixen en nosaltres la repetició de la pràctica (hàbit). No podem ser llum del món ni sal de la terra sense Fe, Esperança i Caritat. No són mèrit nostre, sinó de Crist que ens mostra el rostre del Pare (Fe), que ens promet una salvació íntimament unida al sacrifici (Esperança) i que ens permet imitar l’amor del seu Cor (Caritat/Amor).
Aquest és l’esquelet de la comunitat dels deixebles del Crist, l’Església, i com diu el papa Benet, no hem de ser-ho (missatge del món / moralina), sinó que ja ho som en acte. Mostrem al món la llum de Déu amb les nostres obres i amb molta esperança teologal: així ho expressa la Mare Teresa de Calcuta.
Cadascun de nosaltres som un instrument pobre. Si observes la composició d’un aparell elèctric, trobaràs un assemblatge de fils grans i petits, nous i gastats, cars i barats. Si el corrent elèctric no passa a través de tot això, no hi haurà llum. Aquests fils som tu i jo. Déu és el corrent. Tenim poder per deixar passar el corrent a través de nosaltres, deixar-nos utilitzar per Déu, deixar que es produeixi llum al món o bé refusar ser instruments i deixar que les tenebres s’estenguin.
